Irene Falcón: molt més que l’ombra d’Ibárruri

• #Biography
• #Women's Day

• Share it:

Irene Falcón va néixer l’any 1907 a Madrid, filla d’un comerciant de classe mitjana i una dona asturiana. El pare va morir quan ella tenia cinc anys i la família va quedar sense cap sustentació econòmica. Per remeiar aquesta situació de precarietat, van llogar habitacions de casa seva. D’aquesta manera, Irene Falcón va poder estudiar a l’Institut Alemany de Madrid, una educació que li va permetre dominar quatre idiomes amb només quinze anys. Aquest domini de diferents llengües la va portar a col·laborar des de molt jove amb el metge Santiago Ramón y Cajal, que va veure en ella una futura investigadora.

L’any 1922, César Falcón, periodista i escriptor d’origen peruà, va llogar una de les habitacions de la casa. El periodista doblava la jove en edat, però això no va ser obstacle perquè es fixés en una Irene de quinze anys i la introduís en els seus cercles. Irene Falcón va descobrir d’aquesta manera les tertúlies i cafès culturals del Madrid dels anys vint, on va conèixer personatges com Gómez de la Serna, Valle-Inclán o Margarita Nelken. Tres anys després, César Falcón va ser destinat a Londres i ella, encara menor, el va seguir per casar-se a Edimburg. L’any 1926, Irene i César Falcón van tenir el seu únic fill, l’enginyer Mayo Falcón.

A Londres, Irene Falcón es va convertir en la primera dona corresponsal d’Espanya i va treballar en publicacions com El Sol, La Voz i Mundo Obrero, la revista oficial del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Les seves cròniques, des d’on va parlar de la lluita feminista de les sufragistes, ocupaven les primeres pàgines d’aquestes publicacions. El matrimoni va tornar a Espanya poc abans de la proclamació de la República, fet que Irene Falcón va celebrar sobre un cotxe a la plaça del Sol.

Amb la instauració de la República, explicava la pròpia Falcón, l’interès per la política i la cultura van créixer de manera enorme: «Sorgeixen diaris, revistes, editorials i tothom llegeix i participa. Em resulta impossible transmetre l’entusiasme que teníem els joves». Irene Falcón va ser una de les figures clau d’aquesta nova escena social i cultural. En els següents anys, va participar en la fundació de la revista Nosotros, l’editorial Historia Nueva, l’Associació de Dones Antifeixistes, el partit Izquierda Revolucionaria y Antiimperialista i el Teatro Proletario. Falcón va participar de manera directa en el desenvolupament cultural revolucionari i pel Teatro Proletario va escriure obres dedicades a les lluites socials contemporànies per apropar la cultura a les classes populars.

L’any 1934 va portar grans canvis a la vida d’Irene Falcón: el govern de dretes va prohibir les actuacions del Teatro Proletario, César Falcón la va enganyar (i ella el va deixar) i va ser enviada com a corresponsal a la Moscou soviètica. Tres anys més tard, va ser cridada a Espanya pel PCE, al que s’havia afiliat l’any 1932, per a treballar com a secretària personal de Dolores Ibárruri. Irene Falcón va viure els dos darrers anys de la Guerra Civil al costat de la Pasionaria, que havia esdevingut una icona de la lluita antifeixista republicana. Al final de la guerra, totes dues es van exiliar, primer a París i després a la Unió Soviètica. Tot i adoptar sempre un paper secundari -rere el gran símbol del comunisme espanyol- Irene Falcón va treballar per la Radio España Independiente a Moscou. Falcón va residir a la capital soviètica fins a l’any 1977, excepte els anys 1954 i 1955 quan amb la seva germana Kety van anar a Pequín per fundar una ràdio en castellà. Amb Ibárruri van decidir tornar a Espanya quan Adolfo Suárez va legalitzar el PCE.

Dolores Ibárruri i Irene Falcón van seguir col·laborant durant els primers dotze anys de democràcia, fins a la mort de la Pasionaria. Durant aquella dècada van veure entristides com el partit de les seves vides perdia la seva identitat i abandonava els preceptes que el van convertir en el cap de l’oposició a la dictadura durant l’exili. Quan va morir Ibárruri, Irene Falcón va començar a escriure Asalto a los cielos. Mi vida junto a Pasionaria, les memòries d’una relació i una dona que va ser molt més que una comparsa. Irene Falcón va morir l’any 1999 a causa d’una afecció pulmonar.