Singapur, l’epicentre financer del sud-est asiàtic

• #Asia
• #Geopolitics
• #Report

• Share it:

Singapur, un país petit de només 697 km² del sud-est asiàtic, és una de les economies més competitives del món. La seva ubicació, al final de l’estret de Malacca, l’ha convertit en un important enclavament comercial i el seu port és el més important del món pel que fa a volum de càrrega, tant en tonatge com en nombre de contenidors.

D’altra banda, alguns indicadors com el PIB per càpita i l’Índex de Desenvolupament Humà situen el país entre els més pròspers a nivell mundial. L’esperança de vida de la seva població, uns 5,6 milions d’habitants, supera els 82 anys i la taxa d’atur se situa al voltant del 2%. A més, és un dels estats amb menys corrupció del món.

Per tot això, Singapur, juntament amb Taiwan, Corea del Sud i Hong Kong és conegut com un dels Quatre Tigres Asiàtics, quatre regions que van viure un important desenvolupament industrial i una forta acceleració econòmica entre les dècades de 1960 i 1990, en ple context de Guerra Freda.

Ara bé, fa menys de 100 anys, la situació del país no tenia res a veure amb l’actual. El 1965, quan Singapur va aconseguir la independència, era una regió empobrida que es dedicava majoritàriament a la pesca, no disposava de recursos naturals i la seva població, formada per diferents ètnies i per un important gruix de migrants, tenia molt poca història en comú. Quins van ser els motius de la transformació de Singapur? Com va passar de ser una petita comunitat pesquera a convertir-se en un dels majors centres financers del món?

Una mica d’història

A principis del segle XIX, Singapur va ser convertir-se en colònia de l’Imperi britànic, que va considerar que la zona era ideal per controlar les rutes comercials del sud-est asiàtic i fer front a altres potències europees que dominaven la regió, com els Països Baixos. Els britànics van ser els encarregats de dissenyar la construcció del port comercial, que va esdevenir la base per al futur desenvolupament del país.

El Regne Unit va dominar Singapur de manera incontestable fins a la Segona Guerra Mundial, moment en què el territori va ser ocupat pels japonesos. Tot i que Singapur va tornar a mans dels britànics quan va acabar la guerra, la relació amb la metròpoli es va fer més difícil. Els singapuresos sentien que els anglesos havien fallat en la seva missió de protegir la colònia i es van aixecar les primeres veus que reclamaven la independència. El descontentament de la població es va canalitzar a través del People’s Action Party (PAP) liderat per Lee Kuan Yew, que el 1959 va guanyar les eleccions.

Davant aquesta derrota, els britànics van acceptar concedir l’autonomia a la regió, que en un primer moment va entrar a formar part de la Federació Malaia. Però aquesta unió va durar només dos anys, del 1963 al 1965. Les diferències entre els governs de Singapur i de Malàisia i les tensions de caràcter ètnic van acabar amb l’expulsió de Singapur de la Federació. D’aquesta manera tan convulsa, el petit país asiàtic va obtenir la seva independència el 9 d’agost de 1965.

Lee Kuan Yew, pare de la pàtria i líder del miracle econòmic

El màxim responsable de la transformació que va portar Singapur del Tercer al Primer Món va ser Lee Kuan Yew. El líder del PAP va governar el país de manera ininterrompuda durant 31 anys, des del final de l’ocupació britànica fins a 1990, cosa que va ajudar a que la seva visió de país fos aplicada sense cap mena d’obstacle ni oposició.

La recepta de l’èxit econòmic de Lee va començar amb l’adopció de l’economia de mercat. Va apostar per la producció intensiva de manufactures per exportar als països desenvolupats, amb un important pes de les indústries farmacològica i electrònica. Singapur va entrar a l’ASEAN i va signar nombrosos acords comercials per atreure la lliure circulació de béns i capitals aprofitant la seva bona posició geoestratègica. També va facilitar l’entrada d’empreses i capital estrangers, fet que cap a la dècada dels 90 va convertir el país en un important centre financer.

D’altra banda, Lee va posar en marxa amplis programes d’habitatge social i d’ocupabilitat i va actuar amb mà dura contra la corrupció, augmentant el sou als funcionaris, però també les penes per a aquest tipus de delictes. A més, va construir la identitat dels habitants del país en base al multiculturalisme, va adoptar l’anglès com a llengua oficial i va destinar nombrosos recursos en educació i sanitat.

Ara bé, l’èxit d’aquesta transformació integral no va ser de franc. Lee Kuan Yew considerava que l’aplicació del model capitalista no havia d’estar lligat per força als principis democràtics. Al contrari, creia que les llibertats occidentals suposaven un impediment per a la consecució del progrés i la prosperitat econòmica de Singapur.

En aquest sentit, avui l’Estat encara té un important control sobre la societat i l’opinió pública, els mitjans de comunicació són censurats de manera habitual i la legislació sobre drets laborals segueix sent molt restrictiva. Es castiga amb multes desmesurades i penes de presó excessives alguns actes de la població com ara donar mostres homosexuals d’afecte en públic i organitzar manifestacions, però també mastegar xiclet, creuar el carrer de manera incorrecta o menjar i beure en el transport públic. D’altra banda, Singapur és un dels països on encara és vigent la pena de mort i les condemnes amb càstigs físics són força habituals.

Els desafiaments actuals

A dia d’avui, Singapur fa front a reptes que comparteix amb altres països del Primer Món: el baix creixement de la productivitat, la superpoblació, l’envelliment i l’augment de les desigualtats, entre d’altres. A més, des del punt de vista econòmic, s’ha vist afectat per les tensions derivades de la guerra comercial entre la Xina i els EUA. Per això, el país asiàtic està movent fitxa per convertir-se en un hub de serveis i tecnologies digitals fora de l’òrbita d’aquestes dues grans potències. L’any passat ja va signar el primer acord comercial exclusivament digital amb Xile i Nova Zelanda, i ha impulsat convenis similars amb Austràlia, Corea del Sud i el Regne Unit.

Una altra de les preocupacions de Singapur és guanyar terreny al mar per ampliar la superfície disponible per a infraestructures i esponjar la població. Amb aquest objectiu, des de fa anys, compra grans quantitats de sorra a països com Indonèsia, Malàisia, Cambodja i Tailàndia. Aquesta política, que ha generat tensions polítiques amb els països veïns, també ha estat denunciada per diverses organitzacions ambientalistes que alerten del perill de provocar un desastre ecològic pel fet de deixar desprotegits altres territoris de la zona davant l’erosió de les onades.

Per acabar, tot i que el PAP segueix sent el partit que controla Singapur, en els últims anys ha crescut la inestabilitat política i el descontentament d’alguns sectors de la societat, especialment, entre els més joves. Les noves generacions no estan tan disposades a renunciar a les seves llibertats individuals en favor del progrés econòmic del país i comencen a veure amb mals ulls la censura i la repressió alhora que demanen que se les impliqui més en la presa de decisions de caràcter social.