Rosa Parks, canviar la història en un autobús

• #Biography

• Share it:

Rosa Louis McCauley Parks (1913-2005), més coneguda com a Rosa Parks, va néixer a Tuskegee, Alabama. Va créixer en una granja on vivia amb els seus pares, els seus avis i el seu germà, i on treballava com a teixidora cosint llençols. La seva família la va criar amb un fort pensament polític i un arrelat sentiment d’orgull de raça, ja que va viure enmig d’un context social i polític de segregació racial. En una entrevista, Parks va explicar: «Recordo que de petita sentia el Klan quan anava a dormir i pensava que en qualsevol moment cremarien la casa».

Als 16 anys, va haver de deixar els estudis i les seves aspiracions de convertir-se en treballadora social per dedicar-se a fer treballs domèstics perquè havia de portar diners a casa. En una entrevista, Parks va explicar que un dia, mentre treballava, un veí blanc la va intentar violar i després va al·legar que hi havia consentiment previ. Durant l’entrevista, ella va voler deixar clar que la persona que l’havia contractat no tenia cap possessió sobre ella i que mai hauria obtingut el seu consentiment: “Si volia matar-me i violar un cos mort”, va deixar escrit a la seva biografia, “podia fer-ho, però havia de matar-me primer”, va explicar Parks.

Al 1932, es casà amb Raymond Parks, un home actiu i involucrat en causes de drets civils, i a qui va conèixer quan eren adolescents. De fet, Raymond Parks va ser el primer activista que va conèixer, militant en la Associació Nacional pel Progrés de la Gent de Color a Montgomery. Quan ella va saber que a les assemblees s’hi podien involucrar dones, no va dubtar ni un moment a participar-hi i en la seva primera reunió va ser escollida secretaria de la filial.

Parks va ser arrestada en diverses ocasions per defensar els drets de les persones obreres i la igualtat ètica. Com a conseqüència de la seva lluita reivindicadora, el matrimoni va perdre la feina i van rebre amenaces de mort. Això va fer que decidissin traslladar-se a Virginia i d’allà a Detroit, on Rosa Parks va tornar a fer de teixidora fins que va començar a treballar a l’oficina de John Conyers, diputat candidat per Michigan.

Uns anys després, Rosa Parks va tornar a Montgomery on, de nou, va treballar de teixidora. L’1 de desembre de 1955, quan tornava a casa de la feina, va agafar l’autobús i es va asseure a la part de darrere, que eren els llocs permesos per a ciutadans de color, com sempre havia fet. A mesura que l’autobús feia el seu recorregut i s’omplia amb més gent, diverses persones blanques van quedar dempeus perquè no hi havia seients lliures. El conductor va dir a les tres dones negres que estaven assegudes a la part posterior del vehicle que cedissin el seu seient a les persones blanques. Rosa Parks va negar-se.

Per aquest fet, Parks va ser denunciada, arrestada, jutjada i condemnada per transgredir la llei i l’ordenament municipal. Temps després va al·legar que no es va voler aixecar perquè “estava cansada”, però Parks no es referia al cansament físic: estava cansada de ser tractada com una ciutadana de segona i de no tenir accés als mateixos drets i llibertats que les persones blanques. Estava cansada de cedir.

El gest de l’autobús no va quedar en va. La veu va començar a córrer i ella es va convertir en un símbol per a bona part de la comunitat negra de Montgomery. Aquest incident va ser l’espurna que va donar peu al boicot als autobusos de la ciutat, que va tenir molt de ressò perquè les persones racialitzades eren les principals usuàries del transport públic.

Poc temps després es va desencadenar una protesta liderada per l’activista pels drets civils i de les persones d’ascendència afroamericana, Martin Luther King. Aquest moviment, gràcies a la pressió social i al boicot d’autobusos durant 382 dies, va aconseguir que les lleis que promovien la segregació racial als autobusos de l’estat d’Alabama es consideressin anticonstitucionals.

Durant anys, la comunitat negra i altres grups van protestar per aquests tipus d’injustícies i, malgrat això, avui encara veiem actes xenòfobs als nostres barris, a les nostres ciutats i al nostre país. Per algunes causes discriminatòries val la pena aixecar-se i, per altres, com va fer Rosa Parks, val més asseure’s.

Algunes recomanacions:

• Pel·lícules: The Help (2011) i  Hidden Figures (2016).

• Llibres: Matar un rossinyol  de Harper Lee.