‘Labour Isn’t Working’, publicitat que va donar la victòria a Thatcher

• #Branding

• Share it:

Els comicis es preveien per a la tardor de 1978, però davant d’unes enquestes poc favorables, el primer ministre laborista James Callaghan va decidir ajornar-los a l’any següent. A finals de la dècada de 1970, el Regne Unit patia una greu crisi econòmica amb altes taxes d’atur i d’inflació. La famosa frase “Crisis, What Crisis?”, un titular del diari The Sun, copsava molt bé l’actitud ignorant del govern laborista enfront la preocupant situació que vivia el país i evidenciava la ineficàcia de les seves polítiques.

Tradicionalment el partit laborista s’havia compromès amb el “full employment” i la millora de les condicions del mercat laboral, pero la crisi i la desil·lusió evident amb les polítiques laboristes van oferir una oportunitat històrica al partit conservador, que va aprofitar per explotar aquest discurs. “It’s no good having good intentions if you can’t afford to carry them out”, retreia en un dels seus punxants espots publicitaris.

La candidatura de Margaret Thatcher va encarregar la campanya a l’agència Saatchi and Saatchi, coneguda al món de la publicitat per la seva creativitat i agressivitat, amb l’objectiu d’anunciar el missatge conservador d’una manera més sofisticada. Pretenia mostrar una caòtica imatge del Regne Unit, amb dramàtiques cues a tot arreu, tant per trobar feina com per entrar al cinema. Sens dubte, l’element central va ser l’icònic pòster que retratava una llarga cua d’aturats serpentejant a l’exterior d’una oficina de treball, però que era, en realitat, un muntatge fals i improvisat que disposava d’un pressupost molt reduït.

L’ideòleg del famós cartell, Martyn Walsh, havia estimat un centenar de voluntaris per donar la impressió d’una multitud. Incapaços de reunir tantes persones a l’atur disposades a col·laborar amb el partit conservador, es va decidir fer una crida a les joventuts del partit. Així, es va citar als membres dels Hendon Young Conservatives en un parc municipal del nord de Londres, demanant-los que també portessin als seus pares. A l’hora de la veritat, tan sols s’hi van presentar una escassa vintena de voluntaris.

“I thought about calling it off”, va admetre Walsh anys més tard. Però en comptes de cancelar-ho, va decidir fotografiar les mateixes persones una vegada i una altra fins a obtenir una llarga cua i posteriorment va editar la imatge al seu estudi. Amb l’ajuda d’una corda va donar forma a la renglera de persones que va acabar semblant més llarga del que s’esperava. Sobreimpressionat, s’hi podia llegir l’enginyosa frase “Labour Isn’t Working”, amb un suggestiu doble sentit.

Aquesta publicitat va portar molta controvèrsia dins i fora del partit conservador. La mateixa Margaret Thatcher inicialment el refusava: “You know perfectly well that you should never have the other side’s name in your own poster!”, va dir a Tim Bell, director de l’agència. Això sí, l’obra va enfurismar molt als laboristes i, fins i tot un d’ells, Denis Haley, va denunciar al parlament que els conservadors pretenien enganyar als electors i va pronunciar la frase “selling politics like soap powder”, molt il·lustrativa del moment. Això va multiplicar l’impacte de la campanya i en va consolidar el seu èxit.

Les eleccions es van celebrar finalment el 3 de maig de 1979 a conseqüència d’una moció de censura presentada per l’oposició. La campanya laborista es va veure obstaculitzada per un seguit de disputes laborals i vagues sindicals durant l’hivern del 1978-79, conegut com a “Winter of Discontent”. Els conservadors van aprofitar aquest context per actualitzar la publicitat i fer reaparèixer una segona versió del cartell, aquesta vegada amb una irònica actualització de l’eslògan: “Labour still isn’t working”.

Els resultats electorals van donar la majoria a Margaret Thatcher, que es va mantenir al govern durant quatre legislatures consecutives. Després de les eleccions, el tresorer del partit, Lord Thorneycroft, va assegurar que el pòster havia guanyat les eleccions per als conservadors. I l’any 1999 va ser votat com el millor pòster del segle per la revista Campaign. Avui en dia, l’eslògan i la imatge són encara un punt de referència en la publicitat política britànica.