Dumping fiscal

• #Economics

• Share it:

Fa uns mesos, el govern espanyol, en coalició amb altres forces polítiques de l’estat, van acusar al govern autonòmic de la Comunitat de Madrid d’haver convertit aquesta regió en un paradís fiscal i de practicar dumping fiscal aprofitant-se de l’efecte capitalitat i el favoritisme de l’Estat. A Europa, algunes veus ja porten anys advertint que la falta d’harmonització fiscal genera situacions de competència deslleial per mitjà de pràctiques fiscals agressives que distorsionen el bon funcionament del mercat únic. Revelacions com les del cas LuxLeaks o els Papers de Panamà demostren que les conductes d’evasió fiscal son un problema global.

Què és el dumping fiscal?

En economia, i especialment en l’àmbit del comerç internacional, la paraula “dumping” s’utilitza per a referir-se a aquelles pràctiques abusives i deslleials que manipulen els preus a la baixa, fins i tot venent a un preu inferior al cost de producció (venta a pèrdua), per a eliminar la competència. El dumping es considera una forma de discriminació de preus intencionada que proporciona un avantatge competitiu ilícit sobre la resta de competidors.

És quan portem aquest concepte al terreny de la fiscalitat que parlem del terme “dumping fiscal”, definit per la Concise Encyclopedia of the European Union com “the charge of attracting trade or investment ‘unfairly’ by virtue of ‘harmful’ or ‘predatory’ (that is, lower) taxes […]”. També es pot descriure com una pràctica fiscal agressiva que consisteix a baixar els impostos d’un país o territori ‘per sobre de les seves possibilitats’, de manera que pot oferir unes condicions de fiscalitat més favorables que la resta, generalment amb l’objectiu d’atreure inversió i recolzar (artificialment) la competitivitat de les seves empreses.

Els avantatges fiscals fan que algunes persones i empreses trobin aquests territoris més atractius per a establir-hi el seu domicili fiscal i, en conseqüència, la resta de territoris veïns es veuen obligats a baixar impostos per a evitar la fuga d’empreses i capitals. Aquests avantatges solen traduir-se en exempcions, deduccions i bonificacions que redueixen els tipus impositius a la baixa, o fins i tot a zero. Principalment s’associa a l’Impost de Societats (a escala europea), però també afecta a impostos com l’IVA, l’IRPF, l’impost sobre el patrimoni, l’impost sobre successions i donacions, l’IBI, els impostos mediambientals, els impostos especials i altres tributs com les Cotitzacions a la Seguretat Social.

El dumping fiscal i els paradisos fiscals

La paraula dumping fiscal sovint va acompanyada del terme paradís fiscal, dos conceptes que, encara que moltes vegades s’utilitzen indistintament, volen dir coses diferents. La consideració de paradís fiscal es sol donar a aquells territoris que, a més de gaudir d’una càrrega tributària més baixa, mantenen un sistema tributari opac, amb poca transparència i amb una normativa fiscal flexible i dual. Col·loquialment es parla de paradís fiscal o d’“oasis fiscal” per referir-se a aquells territoris que tenen impostos més baixos, en contraposició al terme “infern fiscal”.

Actualment, degut a les lleis de blanqueig de capitals i de persecució del terrorisme, aquest model “ja no compensa”, com diu l’economista Anna Rosell. En un article a El Nacional, ella mateixa escriu: “titllar algun territori de paradís fiscal està passat de moda, ara és més ‘trendy’ acusar-lo de dumping fiscal”.

Dumping fiscal o legítima competència?

Per a identificar una pràctica de dumping fiscal, és cabdal discernir entre el que es considera un acte de competència deslleial i el que no ho és. La reducció d’impostos a un nivell baix en si mateixa no és una pràctica il·lícita, i per tant a priori, no s’hauria de qualificar de dumping fiscal. Aquesta distinció però, acostuma a ser poc clara i requereix una anàlisi que pot ser molt complexa, pertinent a les autoritats de competència corresponents.

Convé recordar que el trasllat d’empreses en territoris on el sistema fiscal els és més favorable és un moviment emparat en la legalitat, que segueix la lògica empresarial de maximitzar els beneficis i que, per descomptat, també passa per minimitzar els costos tributaris.

Competir per oferir millors sistemes tributaris o harmonització fiscal

El procés de globalització de l’economia, juntament amb el progrés de les noves tecnologies, ha permès la reducció de barreres contra la lliure circulació de capitals i la mobilitat de les persones, també de les empreses, i això ha facilitat la competència fiscal entre països. Cada país o territori té potestat tributària, d’acord amb el seu autogovern fiscal, per reduir o augmentar la càrrega impositiva que figura en les seves jurisdiccions fiscals de la manera que cregui més oportuna.

Això porta als diferents règims tributaris a competir entre ells per intentar captar el màxim nombre de contribuents i augmentar la recaptació. Alguns economistes sostenten que la competència, necessària també en el terreny fiscal, permet oferir sistemes tributaris més òptims, amb impostos més baixos, que afavoreixen la generació i l’atracció de riquesa.

No obstant això, la pugna entre països per atreure empreses i capitals també deixa espai a pràctiques fiscals agressives, com ara el dumping fiscal i el tax ruling (o impostos a la carta), que generen una situació d’asimetria que amenaça, falseja i distorsiona la competència fiscal i el bon funcionament dels mercats.

Per a limitar aquestes conductes deslleials i evitar les trampes, el frau o la picaresca, sobretot a Europa, però recentment també a Espanya, torna a posar-se sobre la taula la proposta d’una harmonització fiscal, que consisteix en l’aproximació i la convergència dels diferents sistemes fiscals. Això però, implica la centralització de competències fiscals i la cessió d’autonomia o sobirania fiscal per part dels territoris i països harmonitzats.

Resumint, el dumping fiscal és un fenomen econòmic difús, un joc d’incentius i interessos, que s’utilitza quan convé com arma llençívola dins del debat polític i que amenaça amb enverinar la competència fiscal més sana.