Només la política ens pot salvar dels plàstics

• #Waste Management

• Share it:

“Només la política ens pot salvar” són paraules de l’oceanògraf californià Charles J. Moore que, en un extens reportatge, ens alerta dels perills per a la salut que suposa l’actual model de consum i la nostra absoluta dependència dels polímers d’un sol ús. Charles Moore és un capità de vaixell expert i, durant un dels seus viatges l’any 1997 entre Hawaii i Califòrnia, va descobrir l’anomenada “illa de plàstics” del Pacífic.

Moore s’esforça a fer entendre que aquesta no és una illa sòlida que floti, sinó que s’assembla molt més a una gran sopa de deixalles, de les quals la majoria són microplàstics. Això fa que no sigui visible des dels satèl·lits. L’any 1988, la National Oceanic and Atmospheric Administration va publicar un estudi que va descriure una gran taca de brossa als oceans, però en cap cas havien imaginat res similar al que va trobar Moore. Tampoc s’ho esperava ell, ja que fins aleshores pensava que les deixalles es concentraven en els llocs propers a la costa, els centres de consum i no en un dels punts més remots de la Terra.

Des del seu descobriment, l’abocador del Pacífic no ha deixat de créixer i, segons les darreres estimacions, actualment ocupa una superfície d’1,6 milions de km², tres cops França. Al mateix temps que s’han començat a generar noves taques de plàstics a l’Atlàntic i al Pacífic Sud.

Des d’un primer moment, Moore va cercar la manera d’entendre com estava afectant a la fauna autòctona aquesta invasió dels plàstics a l’oceà. Amb les primeres anàlisi l’any 1997, va notar com la proporció de polímers i zooplàncton (aliment de molts peixos) era de 6 a 1. Una situació que de ben segur no ha millorat i que provoca que els animals mengin plàstics i tots els elements químics que se’ls hi afegeixen per sortir al mercat. Això afecta molts animals amb seqüeles irreversibles que aviat tindran una repercussió també en la nostra salut. “Els metges del futur potser hauran de mesurar els nostres nivells de plàstic com fan amb els de sucre”, diu Moore preocupat. Perquè el problema ja no es troba només als oceans, sinó que actualment el plàstic ha ocupat espais que eren inimaginables fa dues dècades com ara la pluja o els nostres aliments (especialment aquells que es transporten en contenidors).

Moore alerta que aquest procés no acabarà i critica el sistema de consum actual basat en objectes d’un sol ús. Les implicacions d’això són enormes i, segons explica, als EUA “ja tenim una generació que morirà abans que les anteriors”. Moore crida a trobar una solució política basada en un canvi radical en el sistema de consum i en el mode de viure: “En aquest cas no hi ha una solució tècnica, sinó una de política, econòmica i social, i això és més difícil”. Aquesta opinió de Moore en cap cas desvirtua la importància crucial que tindrà la tecnologia i la ciència per trobar una solució a aquest problema, però considera que només des de la política es pot aconseguir que la ciència i la tecnologia treballin per a tota la població i no només per a les elits.