Angela Merkel: la Dama de Ferro teutona

• #Biography
• #EU
• #Geopolitics

• Share it:

Angela Merkel ha portat les regnes d’Alemanya i d’Europa durant 15 anys. En aquest període ha viscut, gestionat i liderat canvis en moments molt difícils (la COVID-19, però també la crisi del 2008 i la crisi migratòria) que han marcat moltes de les polítiques que avui s’apliquen a tot el continent. Aquesta científica que deixarà de fer política l’any vinent ha estat, sens dubte, un personatge que ha fet història i serà la història qui valori el seu llegat.

Angela Merkel: un exemple de la joventut socialista

Angela Merkel va néixer l’any 1954. El seu pare era un pastor i teòleg luterà i la seva mare, professora d’anglès i llatí. Va estudiar Física a la Universitat de Leipzig i va entrar a les Freie Deutsche Jugend (Joventuts Alemanyes Lliures), una organització comunista que depenia del SED (Partit Socialista Unificat d’Alemanya).

L’any 1977 es va casar amb Ulrich Merkel i es van traslladar a Berlín Oriental, on Angela Merkel va treballar a l’Institut Central de Fisicoquímica de l’Acadèmia de les Ciències de la RDA. Allà hi va passar dotze anys, en els quals va publicar la seva tesi doctoral.

La reunificació d’Alemanya: el germen de l’Angela Merkel política

La caiguda del mur de Berlín va provocar un canvi radical en la situació política global, s’havia acabat la Guerra Freda. Merkel, que no va participar en les mobilitzacions, es va involucrar en la nova política.

Després de diversos moviments, va entrar a les files de la CDU (Unió Demòcrata Cristiana d’Alemanya) d’Helmut Kohl. A les primeres eleccions, Angela Merkel va aconseguir un escó. La CDU va repetir al govern i Kohl, que la protegia, va confiar-li la cartera ministerial de Dona i Joventut. 

L’ascens de Merkel dins de la CDU va ser meteòric: l’any 1991, va entrar al comitè executiu; i el 1994, va assumir el Ministeri de Medi Ambient, Conservació de la Natura i Seguretat Nuclear. L’any 1998, Kohl va perdre les eleccions que van donar el poder al Partit Socialdemòcrata (SPD) de Gerhard Schröder. Aquest fet va portar a Merkel a la Secretaria General del partit que va dirigir Wolfgang Schäuble. Poc després, un escàndol de finançament il·legal va esquitxar Kohl i Schäuble i Merkel va ser elegida presidenta de la CDU.

Merkel va haver de lluitar dins el seu propi partit pel fet de ser dona, luterana i de l’Alemanya de l’est. Però va aconseguir convèncer i erigir-se en la líder absoluta del partit.

Les primeres eleccions

Schröder va governar Alemanya mantenint un estat del benestar generós fundat en el capitalisme del Rin. Segons Merkel, calia reformar aquest model capitalista, de caràcter més social que el britànic, per evitar que Alemanya entrés en recessió. Així, el primer programa electoral que va defensar Merkel recollia retallades a l’estat del benestar, reducció d’impostos als més rics i desregulació de l’ocupació. Aquesta proposta va fer que se la comparés amb Thatcher.

Durant la campanya electoral de 2005, Schröder anava per darrere de Merkel a les enquestes, així que va atacar durament aquest programa, però el què va aconseguir va ser que les idees neoliberals de Merkel fossin tema central dels debats, per davant de la gestió feta per ell. Schröder va aconseguir remuntar, però a les eleccions hi va haver un empat. L’única sortida va ser una gran coalició que, després de mesos de negociacions, va posar Angela Merkel al front del govern, de cancellera.

El pacte de govern va marcar-se quatre objectius: creixement econòmic, aplicar la Llei Fonamental, creació de llocs de treball i reducció de la despesa de l’Estat. De fet, aquests han estat els pilars de la política alemanya des de l’arribada de Merkel al poder, que expliquen les diferents polítiques aplicades i que, des de la crisi del 2008, són de sobres conegudes: pujada de l’IVA, reducció de la pressió fiscal a les rendes més altes, augment de l’edat de jubilació a 67 anys, congelació de les pensions, extensió de la precarietat laboral fins als 24 mesos, reducció de l’impost de societats i un llarg etcètera.

De la mateixa manera que va tenir molt clar què calia fer dins el seu país, també sabia que Alemanya havia d’ocupar un lloc central en la política de la UE: ser la primera economia i guanyar pes polític. Així, Merkel es va convertir en líder de facto de la política europea i també en el malson dels estats més pobres o discordants. L’austeritat que va imposar el seu ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, i la Troika als països del sud va potenciar la seva imatge fèrria: “no hi haurà eurobons mentre jo visqui”.

Si bé aquesta duresa va fer que Angela Merkel fos vista com la kaiserin d’Europa o la Dama de Ferro teutona, també cal recordar que al 2015, en plena crisi migratòria i amb una resposta comunitària gairebé nul·la, Merkel va dir públicament que Alemanya era un país fort i capacitat per ser una solució i va acceptar milers de sol·licituds d’asil polític. En els darrers anys, han entrat més d’un milió i mig de migrants a Alemanya.

El final polític de la cancellera

En aquesta darrera legislatura, Merkel i el president francès Emmanuel Macron han engegat un últim projecte: la refundació de la Unió Europea. Un projecte que persegueixen tant la Comissió Europea, dirigida per Ursula von der Leyen, com els membres de l’eix francoalemany i que busca assegurar el futur polític de la UE després de la sortida del Regne Unit, el creixement de moviments euroescèptics i les amenaces de ruptura comercial que predica Donald Trump. Aquesta voluntat ha estat cabdal, per exemple, perquè la UE hagi arribat a un acord davant la crisi de la COVID-19.

Quan encara queda un any per les eleccions federals i amb tants fronts oberts per Alemanya i per Europa, es fa difícil entendre les dimensions històriques que adquirirà el llegat d’Angela Merkel. Tant en la política i la història d’Alemanya com en la d’Europa. I és que la dona més poderosa del món, segons Forbes, ha liderat la política continental durant una època de grans canvis i incerteses.