Eleccions americanes, Trump vs. Biden

• #Coronavirus
• #Economics
• #North America

• Share it:

Joan Ribas, professor del GNMI, va participar en una tertúlia al programa Econòmix de RNE4 on va apuntar quins seran els grans temes econòmics que ens ocuparan passades les eleccions presidencials del 3 de novembre als EUA. En aquest article, el professor analitza amb detall aquestes línies que, de ben segur, ens tindran ocupats i preocupats els propers mesos.

El proper 3 de novembre es celebren les eleccions a la presidència dels Estats Units que enfronten l’actual president Donald Trump i el candidat demòcrata Joe Biden, que va ser vicepresident de Barack Obama entre 2009 i 2017. Ara mateix, a dues setmanes de les eleccions, la crisi de la COVID-19, amb l’episodi grotesc de la infecció/desinfecció de Donald Trump inclòs, acapara gairebé tota l’atenció del final de la campanya i la resta d’aspectes socials, econòmics i polítics estan en un relatiu segon pla. Biden porta avantatge a les enquestes i sembla que els demòcrates poden guanyar, però s’ha de confirmar, sobretot perquè guanyar la presidència depèn de la victòria en vots al col·legi electoral, no en vot popular.

Trump va arribar a la presidència amb un programa populista que ha complert en part. Ha fet de la Xina l’enemic principal, començant una guerra comercial que va més enllà del comerç, perquè té un abast de pugna per la supremacia geopolítica. Ha seguit perseguint la immigració, però no ha construït el mur amb Mèxic, ni l’ha fet pagar als mexicans. Ha baixat els impostos, sobretot als rics, però no ha aconseguit una economia ni més equitativa ni més competitiva. Trump va prometre retornar la indústria als Estats Units, però en els grans estats en crisi industrial, com Michigan, Wisconsin o Pennsilvània que van canviar i van votar Trump el 2016, ara Biden porta avantatge en les enquestes. De fet, per exemple, a Michigan (l’estat on està la ciutat de Detroit, símbol del declivi industrial americà), la indústria només ha crescut un 1% durant el mandat de Trump, enfront d’un 15% en el segon mandat d’Obama i ara hi ha 2400 llocs de treball industrials menys que el 2017 quan Trump va prendre possessió, perquè la nova indústria és més intensiva en capital i tecnologia que en treball.

Quan Obama i Biden van arribar a la Casa Blanca el gener de 2009 van heretar l’economia en una situació molt dolenta, greument afectada per la crisi financera de 2007-2008. Obama, Biden i els seus equips econòmics varen dissenyar una política econòmica consistent que va donar peu a la recuperació i a l’expansió més llarga de la història. Fins a l’arribada de la COVID-19, l’economia americana ha crescut i l’atur ha arribat a mínims històrics. Trump va trobar l’economia en una bona situació i, des del punt de vista macroeconòmic, ha seguit creixent durant el seu mandat, per sota, però prop del 3% que havia promès en campanya i s’han creat molts llocs de treball. El problema és que molts d’aquests llocs de treball són feines mal pagades i la desigualtat ha augmentat. Un dels trets xocants d’aquests anys és el contrast entre un una borsa vigorosa i unes classes populars precàries, el que s’ha anomenat “Wall Street vs Main Street”.

Obviant per un moment la crisi de la COVID-19, seguir gastant sense pujar impostos o retallant-los encara més als més rics, no quadra a llarg termini i menys amb un deute públic que ja està en rècords històrics. Per altra banda, la competitivitat de l’economia americana no depèn de retallades addicionals d’impostos, sinó de la potència d’un sector tecnològic líder al món en innovació. Molts d’aquests emprenedors i empresaris innovadors ara recolzen Biden per davant de Trump. La pandèmia ha agreujat i molt els problemes fiscals dels governs de tot el món, també de l’americà.

Mirat des d’Europa, possiblement el més interessant és preguntar-nos pels efectes d’aquestes eleccions sobre la resta del món.

Durant aquest mandat hem descobert que els lemes de Trump, “America first” i “Make America great again”, al final volien dir “America only”. Trump va desistir de ser el “líder del món lliure” per centrar-se a ser el líder que tornés l’esplendor a Amèrica. Tot el seu mandat ha suposat una baralla rere altra amb la resta del món. Va suspendre les negociacions del TTIP amb Europa; va suspendre la signatura del TTP, ja acordat amb els països del Pacífic; va sortir dels acords de París per retallar emissions i lluitar contra el canvi climàtic; va treure els Estats Units de la UNESCO i, ara fa poc, de l’Organització Mundial de la Salut, arran de les diferències sobre la pandèmia de la COVID-19. Fins i tot s’ha arribat a insinuar que pogués treure els Estats Units de l’Organització Mundial de Comerç, perquè creu que el mecanisme de resolució de diferències comercials falla massa pocs casos a favor dels Estats Units.

Trump promet seguir aquesta política si torna a guanyar. S’ha emfasitzat molt la guerra comercial i geopolítica de Trump amb la Xina i el seu enfrontament amb les institucions multilaterals, però és significatiu que Trump tampoc ha dubtat a barallar-se, a més petita escala, amb els amics tradicionals. Va renegociar el NAFTA amb els seus socis, Canadà i Mèxic, i ha tingut més hostilitats que apropaments amb la Unió Europea. Hom pot sospitar que de tornar a guanyar, un Trump desfermat en el seu segon mandat pot atiar els conflictes amb els socis tradicionals com Canadà, Europa o el Japó.

Biden va a les eleccions amb un programa econòmic que inclou un augment de la despesa pública i no contempla les retallades impositives de Trump. De fet, el programa d’inversions de Biden s’assembla al programa de reactivació europea, perquè també es centra en grans inversions públiques en energies netes, infraestructures i tecnologia. En les relacions internacionals, Biden no pot ser pitjor que Trump. No es pot esperar que Biden no segueixi un relatiu nacionalisme industrial i ha dit que no vol nous tractats comercials fins millorar l’economia dels estats més afectats pel xoc xinès. Però sí que és esperable que moderi aquest nacionalisme amb una certa tornada a una política en línia amb la d’Obama. Per a Europa, que Biden arribés a la presidència i tornés a una visió més oberta del món i a una bona relació amb Europa seria una bona notícia i una oportunitat que no s’hauria de perdre. Per a la Unió Europea, el gran risc d’una guerra, freda o calenta, entre els Estats Units i la Xina és que Europa es quedi, esclafada, al mig.