L’economia del Japó

• #Asia
• #Economics
• #History
• #Report

• Share it:

Que el Japó sigui la tercera economia mundial té mèrit. A priori, un arxipèlag format per milers d’illes, amb un relleu molt accidentat i que sovint pateix terratrèmols, erupcions volcàniques o tsunamis no compta amb les millors condicions per afavorir el desenvolupament i el creixement econòmic.

Aquestes característiques fan que les comunicacions siguin complicades i que les zones on es poden desenvolupar activitats econòmiques siguin força reduïdes. A més, cal sumar-hi el fet que el Japó té una dependència exterior gairebé absoluta pel que fa a matèries primeres, fonts d’energia i, donada l’alta densitat de població, també de productes alimentaris. Així doncs, com s’ho ha fet el país del sol naixent per convertir-se en una potència econòmica mundial?

L’era Meiji

Les bases de la formació d’una economia japonesa potent cal buscar-les força enrere en el temps, concretament en l’era Meiji (1868-1912). En aquest període, el Japó va viure un seguit de canvis polítics, econòmics i socials molt profunds. Aquesta revolució va transformar el Japó feudal en un país industrialitzat. En molt poc temps, els senyors feudals i els camperols van passar a conviure en un sistema capitalista i es van convertir, respectivament, en burgesos i obrers.

L’estat va ser l’encarregat de liderar la transformació industrial. Va expropiar les terres a l’alta noblesa (a canvi de bons per destinar a les futures empreses), va invertir en les diferents indústries, es va encarregar d’obtenir la maquinària i tecnologies occidentals i va formar els tècnics que hi havien de treballar. Un cop les indústries eren rentables, les posaven a la venda per un valor inferior al real perquè quedessin en mans de propietaris japonesos. L’objectiu d’aquesta estratègia era evitar la dependència de les potències occidentals i impedir que les seves mercaderies entressin al país.

Aquesta modernització industrial a marxes forçades encara té repercussions en el funcionament empresarial i en la concepció del món laboral del Japó. Els tics de la servitud feudal expliquen per què la majoria de treballadors estan disposats a posar els interessos de l’empresa (que acostuma a tenir una postura paternalista) per sobre dels interessos personals.

Les conseqüències de la industrialització durant l’era Meiji també expliquen algunes característiques del model empresarial japonès, que acostumen a xocar amb els estàndards occidentals: una forquilla salarial distribuïda en funció de l’edat dels treballadors, una promoció d’ascensos d’acord amb el temps treballat a l’empresa i no segons les funcions exercides, el manteniment de la plantilla en temps de crisi tot i que això contradigui els interessos de la companyia… Però també serveixen per entendre el caràcter majoritàriament conservador d’una societat que no acostuma a veure amb bons ulls aspectes com la incorporació de les dones al món laboral, la immigració, els drets LGTBI o la reivindicació dels drets laborals.

Tot i els bons resultats de les mesures del govern japonès per implementar la industrialització i malgrat els deliris expansionistes anteriors a la Segona Guerra Mundial, a principis dels anys ‘40 el Japó seguia molt per darrere dels països occidentals pel que fa a desenvolupament social i econòmic.

El miracle econòmic japonès (1954-1980)

Al Japó, la Segona Guerra Mundial es va saldar amb més de 2,5 milions de morts i va deixar un territori devastat i humiliat a causa del llançament de les dues bombes atòmiques. Tenint en compte les condicions geogràfiques i l’escassetat de recursos, res semblava indicar que la recuperació econòmica del país nipó seria ràpida. Però va arribar la Guerra Freda.

Els canvis en la geopolítica mundial van fer que els EUA passessin de considerar els japonesos com un dels seus pitjors enemics a convertir-los en un important aliat capitalista durant la Guerra de Corea (1950-1953). L’establiment de bases nord-americanes (que van fer augmentar la demanda), una forta injecció de capital i una ràpida reindustrialització van marcar l’inici del miracle econòmic japonès.

Els principals protagonistes del miracle japonès van ser els keiretsu, els grans conglomerats empresarials que agrupaven companyies industrials, comercials, de serveis a empreses, asseguradores i bancs per tal que la major part d’operacions empresarials es fessin amb empreses de la mateixa entitat i així evitar l’entrada de companyies estrangeres.

Organització del grup Mitsubishi, un dels keirestu més coneguts. / Imatge: El Orden Mundial

L’intervencionisme estatal també va afavorir el creixement econòmic del Japó, que entre 1955 i 1973 va disparar el seu PIB anual amb un creixement d’entre el 6% i el 12%, molt per sobre de la resta de països industrialitzats. La clau de l’èxit va ser invertir en tecnologia i protegir les indústries locals fins que podien competir amb les estrangeres. Les matèries primeres s’extreien de països del sud-est asiàtic i eren convertides en productes manufacturats que, gràcies a la constant aposta per l’I+D, cada vegada eren de major qualitat i valor afegit.

Amb tot, la crisi del petroli, la deslocalització i l’esclat d’una bombolla financera a finals dels ‘80 van portar a l’estancament de l’economia del Japó. Una llarga crisi que s’arrossega fins a l’actualitat a causa de l’envelliment de la població i la competència dels països veïns.

Abenomics: el mandat de Shinzo Abe

Shinzo Abe, que va presentar la seva renúncia a finals d’agost, té el mèrit d’haver-se convertit en el primer ministre japonès que ha ocupat el càrrec durant més temps. Fill d’un ministre d’Afers Exteriors i nét d’un primer ministre, Abe va assolir el poder per primer cop el 2006, però va haver de renunciar només un any més tard pels mateixos problemes de salut que ara l’han apartat del càrrec. Abe va tornar a ser escollit el 2012, després que l’any anterior el Japó fos colpejat per una triple crisi ambiental: un terratrèmol, un tsunami i el desastre de la central nuclear de Fukushima.

El programa econòmic de Shinzo Abe, batejat amb el nom d’Abenomics, tenia com a objectiu reflotar l’economia japonesa, estancada durant dècades, a través de l’expansió monetària, la despesa pública i la desregulació de les empreses. A més, apostava per incentivar l’entrada de les dones al mercat laboral per compensar l’envelliment de la població.

Tot i que les mesures d’Abe van començar a donar alguns fruits el 2017, el Japó s’ha vist perjudicat per la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina i per la pandèmia de coronavirus que ha portat a l’economia del país a la major caiguda des del final de la Segona Guerra Mundial.

L’últim mandat de Shinzo Abe, que hauria d’haver acabat el 2021 (després de l’eufòrica celebració dels Jocs Olímpics), s’ha vist enfosquit per un desgast en l’opinió pública. Els motius de la pèrdua de popularitat han estat la seva voluntat de remilitaritzar el país i les crítiques en la gestió de la COVID-19 durant les primeres setmanes, quan va trigar a declarar l’estat d’emergència i a ordenar el tancament de fronteres.

Amb Abe o sense, tot indica que l’Abenomics seguirà sent la recepta aplicada pel nou primer ministre Yoshihide Suga en matèria econòmica. Caldrà veure si aquest programa ajudarà a treure al Japó de les dificultats provocades per la pandèmia i de la llarga crisi econòmica que arrossega des dels ‘90.