Després de la hiperglobalització: claus per a un nou escenari

• #Coronavirus
• #Globalisation
• #MScIB

• Share it:

El passat 30 de juny el IV Congrés Internacional de Logística va tenir la delicadesa de convidar-me a parlar davant dels assistents a la inauguració. Agraït per la seva iniciativa, el títol que vaig escollir per la xerrada va ser “Després de la hiperglobalització: claus per a un nou escenari”.

A més d’intentar proposar un tema interessant per a l’audiència, vaig pensar que la preparació de la xerrada era una bona oportunitat per fer una posada al dia del curs International Risk Analysis que cada any imparteixo al Master of Science in International Business (MScIB). Aquest màster, en anglès i amb un procés d’admissió força rigorós, va adreçat a estudiants internacionals amb poca experiència laboral, que volen especialitzar-se en negocis internacionals. En un article anterior, junt amb la directora del màster, Mercè Roca, parlàvem de les tesines de final de màster. Cada any, l’aula és un món en petit, on parlem de globalització, risc polític, risc país, del panorama econòmic global, de la facilitat de fer negocis internacionals, etc. Els darrers mesos han estat difícils per tots, però la vida segueix i les classes del proper curs bé que s’han de preparar. Vaig enfocar la preparació de la xerrada com una oportunitat de passar a net i ordenar una mica les diverses coses que, com molts de nosaltres, havia anat llegint o simplement “marcant”, durant el període de confinament.

Aquí presentaré les idees principals de la meva xerrada al congrés i el què considero que poden ser algunes claus per entendre o adaptar-nos millor a la nova situació. També aprofito per donar les referències als principals materials que vaig utilitzar a la xerrada, posant-los en relació als temes que cobrim a les classes del màster.

El meu punt de partida, de manera semblant com faig a les classes del màster, va ser començar parlant de la globalització. Aquest tema és un lloc comú i per això intento a les classes donar l’opinió de diversos autors que l’han estudiat, sovint aportant idees diferents (o fins i tot contraposades). Per a la xerrada vaig escollir una de les principals expertes mundials sobre el tema, Penny Goldberg. Goldberg és catedràtica a la Universitat de Yale i durant un període curt de temps va ser l’economista en cap del Banc Mundial. Goldberg va ser a Barcelona al novembre del 2019 per pronunciar la 30a. Lliçó d’Economia en la inauguració del curs 2019-20 de la Facultat d’Economia i Empresa de la UPF, titulada “The Unequal Effects of Globalization”. Les transparències que vaig fer servir per la meva xerrada al congrés de logística són les que estan disponibles públicament, d’una temàtica semblant, a la Lliçó Anual de l’Institute for Fiscal Studies del Regne Unit del setembre d’aquell any.

Després de Goldberg, vaig fer referència a Dani Rodrik, catedràtic de Harvard, un altre autor de referència en globalització i que també estudiem el màster. Rodrik ha escrit últimament en particular sobre la globalització després de la COVID-19. En un webinar recent que recomano amb entusiasme, Rodrik defensa la idea que el què estem vivint no és un retrocés en la globalització, sinó el retrocés d’una forma extrema de globalització, la hiperglobalització. En la mesura que la hiperglobalització ha creat disfuncions i es pot considerar “excessiva” en alguns aspectes, és conceptualment possible que una certa ralentització del procés pugui tenir efectes positius.

Un cop donada la perspectiva global, a la xerrada vaig parlar de les estimacions de l’impacte de la COVID-19 en l’economia. Aquí vaig citar els principals informes que fan previsions de les economies mundial, europea i espanyola: l’actualització del World Economic Outlook del FMI de finals de juny, la secció monogràfica que l’OCDE té sobre el tema i les projeccions del Banc d’Espanya de principis de juny. Aquestes fonts d’informació econòmica, junt amb altres (com Global Economic Perspectives o Doing Business del Banc Mundial i Going for Growth de la OCDE) les estudiem detingudament al màster: el llenguatge, el què es diu entre línies i el què cal saber per interpretar bé aquestes publicacions.

A la xerrada també vaig mencionar algunes dades extretes de dos documents recents de Càritas de Barcelona, la Memòria de 2019 i un estimació del Primer Impacte de la COVID-19 en les famílies ateses per Càritas, perquè penso que hem d’estar molt atents als costos humans i socials de la crisi post coronavirus. La situació ja era molt delicada per moltes persones abans de la crisi i aquesta ha suposat un agreujament en molt casos i també l’aparició de noves situacions d’emergència.

L’últim bloc de la xerrada el vaig dedicar al què en podríem dir l’impacte de la COVID-19 en la vida de les organitzacions i les empreses. Aquesta perspectiva empresarial també intento mantenir-la durant tot el curs del màster. Per sort, vaig poder basar-me en dos estudis, recents i molt complets, de la consultora McKinsey: a nivell global, COVID-19 Briefing materials i, pel cas d’Espanya, Spain after COVID-19: From resilience to reimagination.

Finalment, per acabar, i com acostumem fer els professors a les classes, vaig intentar resumir les idees principals de la xerrada en cinc punts:

1. En primer lloc, cal plantejar-se si és desitjable i factible tornar a la normalitat anterior. Aquí cal anar àmbit per àmbit, tema a tema, i intentar lliurar-se de la temptació de les respostes senzilles. Per exemple, crec que cal repensar el reconeixement, les condicions de treball i la remuneració dels anomenats «treballadors essencials», molts d’ells dins del món de la logística, que tant han contribuït a superar la crisi.

2. Des d’un punt de vista macroeconòmic, la crisi post COVID-19 reforça una tendència que ja es venia gestant d’un cert fre a la hiperglobalització. Això no té perquè ser dolent, pot ser positiu, perquè la hiperglobalització venia donant senyals clars d’esgotament, disfuncions i excessos.

3. Aquesta crisi suposa una prova d’esforç brutal per a les organitzacions. Algunes formes d’organitzar-se i alguns models de negoci que eren sostenibles, rendibles o atractius abans, ara ja no ho són. Penseu en com s’estan adaptant diferents escoles de primària o botigues petites, etc. al nou escenari i després augmenteu l’escala del repte. La nova situació requereix agilitat, compromís, talent i recursos. És molt probable que la bretxa que separa les bones pràctiques i els bons resultats de la resta s’ampliï.

4. El sector públic jugarà un paper clau, més important que abans, en el nou escenari. Li tocarà estimular la demanda, regular amb encert i, en alguns països o sectors, pot ser que hagi d’intervenir en la gestió directa de les empreses. Per tant, la qualitat de la gestió pública (equips capacitats, formats i motivats; normativa intel·ligent; cultura de rendició de comptes davant la ciutadania) serà determinant perquè la recuperació sigui al més ràpida i robusta possible. El què ha escrit recentment Albert Carreras sobre el tema (aquí i aquí) m’ha influït en aquest punt.

5. Per a les organitzacions, diria que la clau primordial és mantenir a l’equip al més cohesionat i tranquil possible. Crec que el missatge principal que es pot donar ara és que, com diuen a McKinsey, «tornar» no és un “pla”. No hi ha prou a tenir plans de contingència i elaborar escenaris detallats (això és completament necessari, però no és suficient). El nivell d’incertesa és tan profund i ampli, i els xocs poden venir de tants llocs diferents (condicions sanitàries, reacció a elles per part de les autoritats, canvis en els clients o els proveïdors, necessitats no anticipades en l’equip, etc.) que més que «plans», el que cal tenir és «múscul», és a dir, un equip humà cuidat i tonificat per enfrontar-se a reptes que, probablement, avui ni tan sols imaginem.