El turisme ha estat un dels sectors més afectats per la pandèmia de coronavirus. Ara que es comencen a obrir les fronteres, analitzem com s’ha viscut aquesta aturada a Venècia, una de les ciutats més dependent dels turistes, i com afronta la represa de l’activitat.
En les darreres setmanes, molts països europeus han començat a obrir fronteres i a aixecar les restriccions per viatjar de cara a la temporada d’estiu. La forta dependència del sector turístic arreu del continent és un dels motius que explica l’entrada a la “nova normalitat” (en alguns casos gairebé a marxes forçades) i que té per objectiu incentivar l’economia i impulsar sectors que s’han vist especialment afectats per la pandèmia de la COVID-19.
Però si una cosa és clara és que les vacances d’estiu del 2020 no seran com les d’altres anys. D’una banda, les reticències a marxar lluny de casa per por de contraure el coronavirus i de l’altra, la menor oferta de vols (en molt casos, també més cars) i la baixada dels ingressos familiars comportaran que el sector turístic se’n ressenteixi. De fet, l’Organització Mundial del Turisme preveu una caiguda dels guanys vinculats al turisme internacional del voltant d’un 80% respecte l’any passat i la pèrdua de fins a 120 milions de llocs de treball.
Ara bé, l’aturada de l’activitat turística a provocada per la COVID-19 també s’ha convertit en una bona oportunitat per reflexionar sobre el model i la direcció que hauria de prendre el turisme del futur. Des de fa dècades algunes veus alerten de la necessitat de reformar el turisme perquè sigui més sostenible, creï feines més estables i repari part dels danys que provoca. Fins ara, aquestes demandes havien tingut escassos resultats i havien sigut majoritàriament ignorades per les aerolínies, els operadors turístics, les grans cadenes hoteleres i les autoritats competents en turisme. Amb el coronavirus, però, ja hi ha qui apunta que la recuperació ha de passar, per força, per la sostenibilitat i la proximitat.
Un dels llocs on el debat sobre com cal reactivar el turisme després de la COVID-19 està sent més intens és a Venècia, una de les ciutats on la dependència d’aquest sector és més extrema i que s’ha vist profundament afectada per la pandèmia.
Venècia: ciutat o souvenir?
Ja fa temps que el model turístic de la ciutat dels canals arrossega crítiques per la seva insostenibilitat (tant mediambiental com per a la pròpia ciutat). Anualment, els turistes deixen uns 3.000 milions d’euros a la ciutat. No és d’estranyar, doncs, que el turisme sigui vist com la gallina dels ous d’or i que durant anys s’hagi incentivat el turisme de masses.
Però els beneficis econòmics del turisme són només una cara de la moneda. A l’altra s’hi troben les riuades de visitants que només passen unes poques hores a la ciutat, els creuers mastodònics que més d’un cop han posat en risc l’important patrimoni venecià i la vida dels seus habitants, i la proliferació d’apartaments turístics en plataformes com Airbnb.
Tot plegat ha fet que molt residents del centre històric s’hagin vist expulsats de casa seva: ja sigui per l’augment dels lloguers com per la impossibilitat de fer vida normal en una ciutat que es desviu únicament i exclusiva pels turistes. Entre el 1950 i el 2019, el centre històric de Venècia ha passat de tenir gairebé 180.000 habitants a tenir-ne poc més de 50.000 mentre que, en el mateix període, la ciutat ha passat de rebre un milió de turistes l’any a rebre’n 30 milions.
Amb aquestes xifres no sorprèn que la major part dels llocs de treball de la ciutat estiguin relacionats amb l’oferta turística, però alhora també suposen una amenaça pel fràgil ecosistema de la llacuna. L’ampliació del port per permetre l’entrada de més creuers i més grans ja comença a tenir els seus efectes en el fenomen conegut com a acqua alta, que cada any inunda els carrers de la ciutat. L’entrada de més aigua salada a la llacuna posa en perill els fonaments de la ciutat (construïda sobre fusta i fang) i l’acqua alta de l’any passat, a més, va ser especialment devastadora ja que la marea va pujar fins a 1,87m.
La plaça San Marco de Venècia buida, una de les imatges que ens ha deixat la COVID-19. / Foto: Flickr (kaveman743)
Les oportunitats de la COVID-19
Tot i que pugui semblar contradictori, fins ara la temporada d’acqua alta era l’únic moment de l’any en què els venecians, vestits amb unes altes botes d’aigua, podien gaudir de la ciutat sense les hordes de turistes habituals. Però la COVID-19 els ha donat una nova oportunitat de recuperar la ciutat, de viure-la.
En els últims mesos, imatges d’una Venècia buida, en silenci, i d’uns canals sorprenentment nets han donat la volta al món. Amb tot, aquesta pau contrasta amb la preocupació de tots aquells qui es dediquen al turisme. D’un dia per l’altre, la ciutat ha passat de viure el problema de la massificació a la incertesa de saber quan es tornaran a generar ingressos. I és que, a diferència de ciutats com Roma o Milà, Venècia no conserva el teixit empresarial i depèn gairebé exclusivament dels turistes. Els habitants de Venècia tenen clar que cal recuperar la seva principal font d’ingressos, el turisme, però també són més conscients que mai de la necessitat de replantejar-se quin model volen per a la seva ciutat.
Tot i que sembla haver-hi un acord majoritari sobre el fet que les coses no poden seguir com estaven, no està tan clar com s’ha d’articular aquest nou model turístic ni quin serà el futur de la Venècia post-COVID.
El model de Berlín: una possible solució?
Salvant les distàncies, l’exemple de la capital alemanya podria servir per repensar la massificació turística de ciutats com Venècia, un fenomen que també està present i afecta altres ciutats europees (Barcelona, sense anar més lluny). Berlín, una ciutat de gairebé 4 milions d’habitants, va rebre 14 milions de turistes durant el 2019. Des de la caiguda del mur, la capital d’Alemanya no ha parat de créixer com a destí turístic, però ho ha fet de manera esglaonada i gradual.
Dos dels punts en què es diferencia de moltes altres ciutats europees són la importància que té el turisme intern (més del 50% dels visitants anuals) i el pes que representa el turisme de negocis (el 2017 un quart de les pernoctacions es devien a fires i congressos). A més, Berlín ha apostat clarament per la diversificació econòmica i en cap cas viu només del turisme. Ha sapigut mantenir el teixit industrial i continua sent una ciutat molt competitiva, dona suport i impulsa molts projectes d’I+D i s’ha convertit en un pol d’atracció per engegar startups d’innovació.
Amb tot, Berlín tampoc s’escapa del problema de la gentrificació. Per aquest motiu, el 2016 va ser una de les primeres ciutats en implementar lleis molt estrictes per al lloguer d’apartaments turístics, va prohibir el lloguer de curta durada en plataformes com Airbnb i va establir multes de fins a 100.000€ per als amfitrions que se saltessin la llei. Això va provocar que a finals de 2017 més de 4.000 apartaments haguessin tornat al parc immobiliari per al lloguer de llarg termini i que la ciutat recaptés 3,2 milions d’euros en multes per l’incompliment de la normativa.
De totes maneres i malgrat les restriccions, el mercat de lloguer de curt termini s’havia continuat expandint i, per ordre judicial, el 2018 el consistori es va veure obligat a afluixar-ne les limitacions. Tot i que Airbnb va guanyar part de la batalla, l’ajuntament ha augmentat les multes per a aquells que incompleixin la llei i des de principis d’any ha limitat el preu del lloguer a 9,8€/m² (poc menys de 400€ al mes per a un pis de 40m²) per als propers 5 anys.
Tot i que no existeix una fórmula màgica en què la combinació dels beneficis econòmics del turisme i les repercussions per a la població local aconsegueixi fer content a tothom, no és menys cert que la situació que ens ha tocat viure també ens ha brindat una pausa per repensar quin és el tipus de turisme que volem. Com resumeix un article de The Guardian, “destructive though it is, the virus has offered the opportunity to imagine a different world -one in which we start decarbonising, and staying local”.
Per saber-ne més:
Pel·lícules: Morte a Venezia (1971) de Luchino Visconti, Pane e tulipani (2000) de Silvio Soldini i The Merchant of Venice (2004) de Michael Radford.
Llibres: Venecia es un pez de Tiziano Scarpa, The Stones of Venice de John Ruskin i Corto Sconto. La guida di Corto Maltese alla Venezia nascosta d’Hugo Pratt, Guido Fuga i Lele Vianello
Música: Venezia de Francesco Guccini, Que c’est triste Venise de Charles Aznavour i Venezia d’Hombres G.
03/11/2021
Alberto Meseguer, coordinador del Grau en Bioinformàtica, explica com va ser la primera sessió d’ESCOLAB, on uns estudiants de segon de batxillerat van veure i experimentar com la bioinformàtica s’ha aplicat en la gestió de la pandèmia de COVID-19.
03/09/2021
Tot i el creixement constant de l’economia de Nigèria, el país s’atansa cap a un precipici del que li serà molt difícil escapar. Diversos investigadors ja plantegen quines poden ser les sortides a aquesta crítica situació.
07/06/2021
La història recent de Cuba està estretament lligada a la revolució liderada per Fidel Castro, al bloqueig comercial i a la difícil relació que manté amb el seu poderós veí: els Estats Units.
Leave a message