Keynes i les crisis del capitalisme

• #Biography
• #Essentials

• Share it:

John Maynard Keynes va ser un economista britànic imprescindible per entendre políticament i econòmicament el segle XX (1914-1991) als països occidentals. Durant dècades, la seva figura va ser esborrada pel monetarisme i la política neoliberal, però cada cop que el capitalisme entra en una de les seves crisis cícliques, el seu nom torna sorgir.

Keynes (1883 – 1945) va néixer a Cambridge, prop de la universitat on va treballar durant dècades. El pare de Keynes va ser el també economista John Neville Keynes i la mare, Florence Ada Keynes, va ser historiadora, escriptora i política (batllessa de Cambridge). Des de molt jove, els pares de Keynes es van centrar en el fet que rebés una educació de qualitat i certament va destacar allà per on passava, ja que va obtenir una beca per estudiar a l’elitista Eton College, bressol de l’aristocràcia britànica des de fa segles, i una altra beca per estudiar matemàtiques al King’s College de Cambridge.

La rellevància de Keynes va augmentar amb els anys i, poc abans de l’inici de la Primera Guerra Mundial, va entrar a treballar com assessor del Ministre del Tresor. Allà va crear les condicions dels préstecs entre el Regne Unit i els aliats, al mateix temps que comerciava amb pessetes espanyoles per donar una opció B al Banc d’Anglaterra si el preu de la lliura esterlina queia massa. Un cop acabada la guerra, va ser el delegat d’assumptes econòmics que acompanyà al Primer Ministre David Lloyd George a Versalles. Allà es va oposar de manera contundent a les enormes compensacions que es van imposar sobre Alemanya. Al seu llibre The Economic Consequences of the Peace, Keynes va expressar la seva preocupació per carregar amb la responsabilitat d’una guerra a un poble empobrit, una humiliació que es convertiria en rancúnia i odi i, finalment, set de venjança. Keynes, va encertar.

Keynes va tornar a Cambridge on va treballar com a professor i va seguir escrivint, sempre segur de si mateix i sense por de dir el que pensava. En són exemples la seva carta oberta al president Roosevelt, on el felicita pel New Deal (inspirat en part per Keynes), tot i que menciona diferents aspectes a millorar o equivocats, o el seu llibre The Economic Consequences of Mr. Churchill, on critica la feina de Churchill com a Ministre d’Hisenda.

L’any 1939, Keynes va patir un greu atac de cor del qual no va acabar de recuperar-se mai, però que no va impedir que seguís treballant com a professor a Cambridge i el 1944 va presidir la delegació britànica a la Conferència de Bretton Woods on es van assentar les bases del nou sistema econòmic mundial dins del capitalisme, amb la fundació de l’FMI i del Banc Mundial. Poc després, el 21 d’abril de 1946, John Maynard Keynes va morir.

Keynes i la inexistent mà invisible

Des del segle XVIII, la teoria liberal d’Adam Smith defensava l’existència d’una mà invisible que regulava el mercat. Un mercat regit pel lliure joc de l’oferta i la demanda i on qualsevol intervenció estatal era vista com un atac a la llibertat del capital. Per a Keynes, aquest model clàssic no era dolent a llarg termini, però “a llarg termini, tots estarem morts”. Keynes va criticar el liberalisme clàssic perquè es fonamentava en la confiança cega en el mercat i en què els inversors mantindrien la demanda també en temps d’incertesa. Un fet que s’havia demostrat fals al llarg de la història del capitalisme perquè quan un estat entrava en recessió, la inversió es reduïa, fent que s’abaixés la producció i augmentés l’atur.

Keynes va presentar el seu corpus teòric a The General Theory of Employment, Interest and Money, publicada el 1936 i col·loquialment anomenada La Teoria General. El títol, en si mateix, era una declaració d’intencions: si la teoria clàssica només es podia complir en unes condicions concretes que mai s’havien donat, la seva era general.

La correcció que Keynes feia al liberalisme clàssic era de base i és que el britànic va tornar a Marx, que cinquanta anys abans ja havia dit que “la crisi és el resultat de la impossibilitat de vendre”. Així, Keynes va trencar amb el paradigma del liberalisme considerant que les crisis del capitalisme són provocades per l’excedent de recursos i no l’escassetat. La resposta als problemes del capitalisme era aconseguir que aquests recursos es consumissin, estimular la demanda.

Per a Keynes, l’activitat econòmica es mou al ritme de la demanda global, constituïda per la demanda de béns de consum, d’inversió, del sector públic i la dels mercats internacionals. D’aquesta manera es poden combatre els problemes fonamentals de totes les economies capitalistes: atur i inflació.

Per exemple, Keynes proposa combatre l’atur estimulant la demanda, com? Abaixant les taxes directes i els tipus d’interès als empresaris, augmentant la despesa pública i fomentant les exportacions devaluant la moneda pròpia. Mentre que per a la inflació Keynes proposa aplicar les mesures contràries.

Aquest augment de la despesa pública és la clau de l’escola keynesiana, la defensa de la regulació dels mercats per part dels estats, la política econòmica és la millor eina per sortir d’una crisi econòmica. En Keynes, aquesta regulació no implica en cap cas el canvi de propietat, ell era liberal i el capital i els mitjans de producció estaven bé en mans dels inversors. Aquestes inversions servien per reactivar l’economia, generar feina i augmentar la demanda. Per a Keynes, la total ocupació de la població era la solució als problemes econòmics del poble.

La resurrecció de Keynes

Friedrich Hayek, representant de l’escola austríaca, explicava una anècdota amb el seu col·lega i rival Keynes. Hayek hauria alertat Keynes que el seu sistema no era infal·lible i que si arribava una crisi on l’atur i la inflació convisquessin, el seu sistema col·lapsaria. Una alerta que Keynes va respondre amb supèrbia quan li va dir que no hi havia cap problema i que, si això passava, ja corregiria el problema en un llibre.

L’anècdota l’acabava Hayek amb una trista sentència: “3 mesos després, Keynes estava mort”. Però no el keynesianisme, que va triomfar durant dècades adaptant-se per encaixar en el sistema socialdemòcrata imperant a Europa fins a finals dels setanta, coincidint amb la crisi del petroli i la pèrdua de poder de la Unió Soviètica. Amb aquest model econòmic va néixer l’estat del benestar dins el capitalisme.

I va arribar la crisi del petroli, la que Hayek predeia, una crisi de costos i no de demanda. El keynesianisme no va poder donar-hi resposta, fet que van aprofitar els economistes monetaristes neoliberals, com Milton Friedman o Hayek, que van defensar l’existència de la mà invisible de Smith, limitant el poder de l’estat i l’existència de l’estat del benestar.

El monetarisme va enterrar durant dècades al keynesianisme, però en èpoques de crisi, el nom de John Maynard Keynes torna al debat. Durant la crisi mundial del 2008, van ser moltes les veus a Europa que clamaven per la tornada de Keynes, aturant l’austeritat i les retallades imposades per la UE per augmentar la demanda global. Tot i que la crisi va destapar les costures del sistema neoliberal, aquest va sobreviure l’embestida del bou que ells mateixos representaven.

Dotze anys després, en una nova crisi, la de la COVID-19, són molts, com el director d’ESCI-UPF, Albert Carreras, els que tornen a citar Keynes i les seves teories com el camí a seguir.

Per saber-ne més:

• Carta de Keynes a Roosevelt.

• Keynes vs Hayek, llibre de Nicholas Wapshott.

• The Spirit of ‘45 (2013), documental de Ken Loach.

• Muerte y Resurrección de Keynes, classe de Julián Pavón.