El coronavirus i la fi del món

L’efecte de la crisi del coronavirus s’està dibuixant aquests dies com una apocalipsi. Si la fi del món ha d’arribar inexorablement, no ho podrà fer per aigua; queda descartat. Està clar que el coronavirus ens afectarà, però les visions apocalíptiques de la fi del món no són altra cosa que una manera de fugir del problema.

Així ho explica Joan Ribas, economista i professor d’ESCI-UPF, en un article al Diario de Ibiza. Després del diluvi universal, el món es va reiniciar amb “l’arca de Noé”. Això dona comoditat a un cert catolicisme i un cert marxisme amb els relats apocalíptics i l’explicació de la retòrica de l’home nou. Tanmateix, aquest “home nou”, el món nou i la societat nova no poden aparèixer si no és amb un xoc impactant que destrueixi el món antic. I en aquest xoc és on ara apareix el coronavirus.

El nostre món és la globalització, el capitalisme i la democràcia, i alguns apocalíptics assenyalen el coronavirus com l’espurna per provocar aquest xoc. És cert que la magnitud de la crisi és forta, però aquestes visions eviten l’estudi i la reacció al problema real, afirma Ribas.

Des de l’inici de la humanitat s’han viscut grans onades amb impactes sobre tots els àmbits de la societat i l’economia, i aquesta és una més. En aquest cas, sumada per la hiperglobalització de les últimes dècades, que s’ha anat accelerant a causa de la potència d’internet, la gran mobilitat de persones i contenidors amb béns materials a escala mundial i la caiguda del comunisme soviètic.

Tant les pandèmies, com el clima i la biodiversitat requereixen institucions globals per controlar-ne l’aplicació. I la vacuna pel coronavirus requereix el mateix tipus d’esforç que la lluita contra el canvi climàtic, sense l’acord entre països no es podrà obtenir. A més, tal com diu Ribas, continuarà sent important el desenvolupament i sembla que tindrà més importància el sector públic, que també hauria de ser més eficient.