Emprendre a la Xina fa 20 anys

• #Alumni
• #China
• #Doing Business
• #Entrepreneurship

• Share it:

Anna Esteve i Marc Torras són alumni de la 1a promoció d’ESCI-UPF. Això vol dir que ells van fer el Graduat Superior en Comerç Internacional i que van acabar l’any 1998. Després d’estudiar un postgrau en Cultura xinesa van rebre una oferta de feina per anar a treballar a la Xina. El 1999 van fer les maletes i se’n van anar a viure a Nanjing, encara que després van canviar a Hangzhou. Han viscut més de 10 anys a la Xina, però ara estan a Barcelona tot i que hi tornen sovint: allà hi tenen una empresa, amics i un munt de records.

Aquí us compartim part de l’entrevista, però la podeu veure sencera en aquest vídeo.

Qui us va fer descobrir la Xina? Com vau tenir el primer contacte amb el país?

(Anna): A quart de carrera la Dolors Folch va ser una gran influència. Teníem l’assignatura d’Història i civilització de la Xina, Japó i sud-est asiàtic. A l’acabar ens vam apuntar a un postgrau de xinès i en 1,5 any vam aprendre les nocions bàsiques de llengua. Teníem clar que per aprendre bé l’idioma calia anar allà. No havíem fet cap Erasmus, així que volíem viure l’experiència de marxar.

(Marc): Una companya de classe coneixia algú que treballava en una empresa que buscaven gent per anar a la Xina. Vam fer l’entrevista i ens van agafar. Abans d’instal·lar-nos-hi vam decidir anar-hi de vacances i conèixer el país. Així que l’estiu del 1999 vam agafar les motxilles i vam anar a fer ruta per la Xina.

Com van ser les primeres relacions que vau fer a la Xina?

(Anna): El primer any a Nanjing l’ambient era de molta festa. La vida social era amb occidentals que estaven expatriats a Xina per feina; amb els xinesos la relació era més professional.

(Marc): Un cop vam muntar la nostra empresa vam marxar a Hangzhou. Allà vam trigar a conèixer gent. Quan finalment vam fer guānxis, va ser una mica complicat. Tenir un “amic” xinès vol dir que ell t’introdueix amb els seus amics, però també hi ha certes “obligacions” que a nosaltres ens incomodaven. Finalment ens vam relacionar amb els occidentals.

Com era la vostra relació amb els expatriats?

(Anna): Hi ha dos grups clarament diferenciats: els que tenen negoci propi i, per tant, no tenen data de marxar i els que treballen per una empresa. Aquests normalment hi van per 3-4 anys. Això ho fa força dur: cada 3-4 anys hi havia relleu de gent, amics que marxaven.

(Marc): És molt enriquidor relacionar-se amb gent d’altres cultures. Aprens molt. Però és cert que els comiats eren molt tristos.

(Anna): Vam aprendre a assumir que els amics no hi serien per sempre i vam aprofitar tot el que vam poder. Vam fer molts viatges! Per Xina, que és un país enorme, però també pel sud-est asiàtic.

(Marc): El primer any no teníem diners i ens movíem pel país amb motxilla, en trens incomodíssims… Els xinesos ens miràvem com si fóssim bitxos, però els feia gràcia que parléssim una mica de xinès. Dels altres viatges recordo molt Cambodja, Tailàndia, Indonèsia…

Com es porta la relació a distància amb la família i els amics? En Pau, el vostre primer fill, va néixer estant a la Xina, com era per ell viure entre dos mons?

(Anna): Al principi molt fàcil. Fàcil en el sentit que acabes d’arribar i vas ple d’energia, amb 20 i pocs anys, i sense saber quant de temps hi estaràs. Vols aprofitar.

(Marc): Llavors no hi havia la tecnologia d’ara. Trucàvem als pares un cop al mes perquè costava un dineral. Ara vaig sovint a la Xina i cada vespre parlem per WeChat. Però quan es va complicar va ser quan vam tenir el primer fill. De fet, vam aguantar 3,5 anys abans de tornar definitivament aquí. Quan veníem l’alegria dels pares era enorme. I quan marxàvem amb en Pau, tota la família plorant.

(Anna): En Pau el teníem una mica marejat… Fèiem estades llargues aquí i allà, 4 mesos a Xina i 1,5 aquí. Ell era bilingüe, català i xinès. Però li costava adaptar-se. Aquests canvis no els portava massa bé. Quan va haver de començar l’escola, vam decidir tornar.

En Marc i l’Anna amb la Judith Padrós, companya d’ESCI-UPF, a Nanjing (1999). / Foto: Anna Esteve i Marc Torras

En quin moment vau decidir montar la vostra pròpia empresa?

(Anna): A Nanjing vam treballar per una empresa dirigida per un espanyol. La meitat de treballadors s’encarregaven de portar clients i l’altra meitat portaven el contacte amb les fàbriques i les inspeccions.

(Marc): De seguida vam veure que la majoria de companys treballaven en paral·lel els seus negocis. Vam decidir que nosaltres podíem fer el mateix. Uns 8-9 mesos després d’arribar a la Xina vam tornar de vacances aquí i vam contactar clients per engegar el nostre projecte.

Què fa GISP? Quantes persones hi treballen?

(Anna): GISP és una empresa de comerç internacional: comprem producte a la Xina i el venem aquí i, ara, a altres parts del món també.

(Marc): Amb el temps ens hem especialitzat. Ara fem sobretot producte industrial. Són els productes en els que podem portar més valor afegit.

(Anna): Vam començar 3 persones a l’oficina. Nosaltres 2 i una noia xinesa. El govern local ens va obligar. Realment no teníem feina per contractar ningú.

(Marc): Amb el temps vam saber que la noia era del partit i que passava informes de nosaltres. Al cap d’un temps va marxar. Suposo que es va avorrir…

(Anna): Ara tenim 5 persones a Hangzhou i 6 a Barcelona.

Anna, des del teu punt de vista, com ha evolucionat la dona a la Xina?

Jo no he tingut problemes a l’hora de treballar. He anat a fàbriques on la propietària era una dona. I m’he trobat amb interlocutors tant dones com homes. Però a l’hora de negociar sí que és molt diferent. Acaba sent un problema, perquè les meves eines per desencallar algunes coses no són les mateixes que les que ha pogut tenir en Marc. I això no ha canviat amb els anys. Però puc dir que, per mi, ser dona no ha estat un problema, ni fa 20 anys ni ara.

Com creieu que ha canviat la Xina en aquests darrers 20 anys?

(Anna): Nosaltres vam arribar i vèiem un creixement econòmic bestial. A Nanjing, al principi, marxaves una setmana i, al tornar, trobaves 3 edificis nous al barri. El canvi que han fet les ciutats ha estat brutal.

(Marc): A nivell cultural s’han occidentalitzat una mica: la forma de vestir, per exemple, però per dins són iguals. La seva estructura, la manera com els han programat és molt diferent de com ens han programat a nosaltres.

Abans del coronavirus, la Xina estava en plena guerra comercial amb els Estats Units. Com us afectava?

(Marc): El govern xinès diu que no els afectava gaire, però la realitat era que anaves a les fàbriques i estaven mig buides. Amb el coronavirus, la cosa va canviar: es van parar totes les fàbriques durant 2-4 setmanes, coincidint a més amb l’Any Nou xinès. Com tenen molt poc cash està sent un drama. Quan van tornar a obrir, no tenien comandes perquè el coronavirus ja havia arribat aquí i ara són els clients els que han tancat.

Arran del coronavirus la Xina ha augmentat el control a la població. Creieu que això pot arribar a passar a Europa?

(Anna): A la Xina ha estat fàcil perquè és una societat obedient, fan cas i no discuteixen les mesures. El tema de les escoles no sé si és exportable, em sembla dificil, però alguna cosa s’haurà de fer aquí si volem tornar a la normalitat.

(Marc): A mi el que em preocupa és que s’obre la porta al control del govern sobre els ciutadans. La gent diu que no li preocupa el control perquè “no té res a amagar”, però a la Xina això els ha portat a perdre “crèdit social”. El govern dóna punts a cada persona i aquests punts es perden en funció de qui són els teus amics, què compres, on viatges, etc. Tenir poc crèdit social et pot impedir agafar un avió, per exemple. Nosaltres donem per fet que el govern no farà un mal ús de la informació, però històricament hi ha partits polítics que obliguen a les empreses tecnològiques a compartir la informació dels ciutadans (com va fer el govern de la Xina amb Alibaba) i així s’acaba la democràcia. Cada cop que parlen de fer el passaport digital o que el govern podrà seguir la gent amb el mòbil… Se’m posen els pèls de punta. Segons com acabi això del coronavirus potser sí que s’ha de fer, però les lleis per desmantellar-ho hauran de ser molt estrictes, perquè podem acabar com la Xina.

Digueu-nos una paraula xinesa que resumeixi aquests 20 anys a la Xina.

(Marc): Per mi potser seria lǎowài, que vol dir “guiri” sense ser despectiu. Els xinesos veuen els estrangers de totes les maneres menys com un igual. Amb els amics xinesos que tinc de fa 20 anys, hi treballo, he anat a festes dels seus fills i fins soc “padrí” d’algun, però segueixo sent un lǎowài, l’amic estranger. Nosaltres som de “jo pels meus amics, el que sigui”, i allà és molt difícil arribar a aquest nivell.

(Anna): Per mi seria méi wèn tí i méi bàn fǎ. Méi wèn tí seria com “tot bé, cap problema”. Méi bàn fǎ és “no hi ha res a fer”. A la feina ens hem trobat moltes vegades que un enviament era méi wèn tí i, just quan cal embarcar, es converteix en méi bàn fǎ.

Per acabar, què recomanaríeu als alumnes de quart que estan a punt d’acabar?

(Marc): Si he de recomanar alguna cosa, és que marxin a treballar fora. Ara és l’edat de cagar-la.

(Anna): Uns anys d’experiència a l’estranger són molt enriquidors. I millor això que posar-se a fer un màster. Que molts volen fer-lo l’any següent d’acabar els estudis i això no té sentit. És important seguir formant-te, pensar en el què t’agrada fer a nivell professional, sempre obert de mires i agafar experiència en tants àmbits com sigui possible perquè l’especialització vingui de manera natural.

(Marc): Ara és el moment de prendre riscos. Sortiu, divertiu-vos i arrisqueu-vos, ja tindreu temps per avorrir-vos.