La llei seca (1920-1933)

• #History
• #Report

• Share it:

Segons dades del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, durant la setmana del 6 al 12 d’abril de 2020 les vendes de begudes alcohòliques als supermercats van créixer més del doble respecte la mateixa setmana de l’any anterior: un 93,4% per a begudes espirituoses, un 86,5% per a la cervesa i un 73,4% per al vi. Els motius que expliquen l’augment del consum domèstic d’alcohol són diversos, però entre els més rellevants hi ha: la ingesta d’alcohol com a “analgèsic” per pal·liar l’ansietat generada pel confinament (l’alcohol, igual que el sucre, és un estímul químic que ajuda a crear endorfines i generar una falsa sensació de felicitat); com a resultat d’una compra d’acaparament (similar al què va passar amb el paper higiènic durant els primers dies); però sobretot per la impossibilitat de consumir-lo en locals d’oci com bars o restaurants.

Tot i que les raons són ben diferents, aquest últim punt ens acosta sorprenentment als EUA de fa 100 anys, on el gener de 1920 va entrar en vigor la Prohibition Act. La Prohibition Act, també coneguda com a llei seca o Volstead Act pel congressista republicà que més esforços va fer per a la seva aprovació, declarava la prohibició de la producció, la distribució i la venda de begudes alcohòliques. La llei seca, recordada com una de les més impopulars de la història dels EUA, va quedar recollida en la 18a esmena de la Constitució, va ser vigent durant gairebé 14 anys i és l’única esmena que ha acabat sent revocada.

Les demandes d’una part de la societat nord-americana per promulgar la Prohibition Act es remunten a inicis del segle XIX. El Temperance Movement o moviment de temprança aglutinava diferents sectors socials i el paper de les dones i del puritanisme va ser fonamental perquè el moviment guanyés adeptes: a principis de segle XX s’havien convertit en un potent lobby i van aconseguir posar sobre la taula del govern el debat sobre la prohibició de la venda de begudes alcohòliques.

L’objectiu de la prohibició era la reforma de la societat: regular els hàbits de consum, reduir el crim i la pobresa, i millorar la qualitat de vida del poble. A més, es creia que evitant l’embriaguesa caurien els índexs de violència domèstica. De totes maneres, la petició de la llei seca també tenia un tint xenòfob i sovint es recolzava en arguments demagògics. El Temperance Movement considerava que els immigrants europeus i llatinoamericans eren els grans culpables dels problemes vinculats al consum d’alcohol.

D’altra banda, durant la Primera Guerra Mundial van argumentar que l’ordi fet servir en la producció de cervesa s’hauria pogut convertir en pa per alimentar les tropes i consideraven que els principals productors cervesers del país, la majoria d’origen alemany, eren l’enemic dins les pròpies fronteres. No és d’estranyar, doncs, que durant el primer conflicte mundial els EUA tiressin endavant una prohibició temporal de la producció i venda de begudes alcohòliques.

Finalment, el 1919 es va aprovar la 18a esmena amb una àmplia majoria al Congrés i al Senat i la llei seca va ser ratificada per 46 dels 48 estats nord-americans. La llei, que no prohibia el consum de l’alcohol, va entrar en vigor el 17 de gener de l’any següent. Per aquest motiu, durant el gener de 1920, bona part de la població va aprovisionar-se de reserves aprofitant que el mercat encara era legal i van brindar amb les últimes copes fins a la mateixa nit del 16 al 17 de gener.

Les grans destil·leries i cerveseries van haver-se de reinventar. Algunes van tancar, però d’altres van transformar la seva producció i van passar a fabricar gelats, formatges o ceràmica. La llei seca, però, no afectava al subministrament d’alcohol medicinal (els metges podien receptar tranquilament un bon glop de whisky per curar el mal de queixal, per exemple), l’alcohol sacramental (com el vi de missa) o l’alcohol destinat a finalitats industrials.

Interior d’un speakeasy de Nova York durant la llei seca. / Foto: LIFE (Margaret Bourke-White)

Però la Prohibition Act, enlloc de donar els resultats esperats, va provocar tot el contrari. La il·legalitat i el risc van transformar-se en atracció cap a les begudes prohibides i els nord-americans van desenvolupar l’enginy fins a límits insospitats per amagar el seu bé més preuat. Amb els bars tancats, van néixer els primers speakeasies, locals clandestins on calia xiuxiuejar una contrassenya per poder-hi accedir i que van esdevenir veritables temples de diversió, excessos i jazz. Els speakeasies van contribuir al boom de la cultura dels còctels, ja que l’alcohol il·legal era tan dolent que l’única manera de beure’l era combinant-lo amb altres ingredients i també va ser el lloc on la dona es va incorporar a la moda de la beguda.

D’altra banda, l’aprovació de la llei seca va desencadenar greus conseqüències econòmiques. Va provocar la pèrdua de 250.000 llocs de treball i es calcula que el govern federal va deixar d’ingressar uns 11.000 milions de dòlars en impostos. A més, les pèrdues en la producció de begudes alcohòliques no va suposar un augment substancial en altres indústries com la cultural, la tèxtil o de productes per a la llar, tal com s’havia previst. Tampoc va tenir gaires efectes en la salut dels ciutadans americans: tot i que van baixar les morts per cirrosi, van augmentar les morts per intoxicació i es creu que l’alcohol adulterat podria haver matat unes 10.000 persones. L’únic que va aconseguir la llei seca va ser l’aparició d’una important economia submergida i l’augment dels delictes.

Es va crear un cos de policia especial per combatre el contraban de l’alcohol i les xarxes de delinqüència, la Prohibition Unit, que comptava amb uns 3000 agents. Però estaven tan mal pagats que molt sovint van acceptar tot tipus de suborns. La llei seca va donar ales al crim organitzat, que va viure la seva època daurada durant el temps que va ser vigent. La carrera de grans capos de la màfia com Al Capone, amo i senyor de Chicago, van córrer en paral·lel a la Prohibition Act i van lucrar-se enormement del negoci il·legal de l’alcohol. A més, els gàngsters van teixir una important xarxa de corrupció política i policial, que feien la vista grossa davant l’incompliment descarat de la llei.

Amb els anys, la Prohibition Act va anar guanyant detractors tant en les grans àrees urbanes com en les zones rurals més desafavorides. El crac del 29 i la subsegüent Gran Depressió van ser el definitiu cop de gràcia per a una llei sentenciada a mort des del mateix dia de la seva promulgació. La tensió que havia provocat arreu del país i el panorama desolador de la greu crisi econòmica es poden resumir amb una cita atribuïda a Frankin D. Roosevelt abans d’ocupar la presidència dels Estats Units: what America needs now is a drink. Finalment, la 22a esmena, aprovada el 1933, va posar fi a l’experiment social de la llei seca: tot i que l’alcohol mai va deixar d’estar fora de la circulació, la seva producció, distribució i venda tornava a ser legal.

A dia d’avui, la frase de Roosevelt té més sentit que mai en uns Estats Units colpits per la COVID-19: enlloc d’abastir-se d’armes, potser valdria més que els nord-americans s’asseguessin a gaudir d’un bon còctel o assaborir un bon glop de cervesa o de whisky. D’altra banda, de la mateixa manera que la llei seca va afavorir l’augment de la criminalitat, un factor imprevisible com la pandèmia de SARS-CoV-2 també ha afavorit, en certa mesura, el desenvolupament de xarxes criminals que s’han vist obligades a “reconvertir-se” i a provar nous mètodes per estafar la gent i lucrar-se de l’epidèmia.

Per saber-ne més:

• Pel·lícules: Els intocables d’Elliot Ness, Hi havia una vegada a Amèrica, Cotton Club, Chicago.

• Sèries: Boardwalk Empire d’HBO i Prohibition de PBS.

• Llibres: El gran Gatsby de F. Scott Fitzgerald i Last Call: The Rise and Fall of Prohibition de Daniel Okrent.