“Per tenir un país amb bona salut, cal una bona salut pública”

• #Coronavirus
• #Health Care

• Share it:

1- Què és la salut pública? Qui s’hi dedica?

Hi ha moltes definicions. La que més m’agrada és “l’esforç col·lectiu de la societat, per protegir, promoure i millorar la salut de la comunitat”. En salut pública el nostre focus és “el públic”, és a dir, les poblacions, el conjunt de persones, que poden anar des d’una comunitat petita, com un barri, fins a tot el món.

Molta gent confón la salut pública amb el sistema de sanitat pública, però no és ben bé això.  Des de la salut pública ens dediquem a estudiar com es distribueixen els determinants de la salut i les malalties. Les condicions de vida (el context familiar, l’urbanisme, el medi ambient, les condicions socioeconòmiques…) determinen la salut d’un individu i, per posar un exemple, a Barcelona hi ha 10 anys de diferència entre l’esperança de vida del barri més ric i del més pobre. Així doncs, veiem que el sistema sanitari és només una variable més entre els factors que determinen la salut de les poblacions.

«A Barcelona hi ha 10 anys de diferència entre l’esperança de vida del barri més ric i del més pobre»

Les persones que ens dediquem a salut pública som els salubristes. Tot i que no és igual per a tots els països, en general a Espanya molts hi hem entrat per la via de Medicina, a través de l’especialitat de Medicina i Salut Pública. Però també s’hi pot accedir des d’altres especialitats cursant un màster: des d’Infermeria, Farmàcia, Biologia, Estadística, Sociologia, Ciències Polítiques… Aquests perfils tan diferents ens enriqueixen molt i ens permeten tenir mirades molt diverses sobre la salut necessàries per valorar i treballar totes les seves dimensions i condicionants.

2 – Una crisi sanitària com la del coronavirus té un impacte no només en la salut de la població, sinó també econòmic, social i polític. Des de l’àmbit de la salut pública, quina lectura es fa de la proposta de desconfinament per fases dissenyada pel govern?

La lectura global de l’estratègia és adequada. La necessitat de confinar una gran majoria de la població és una estratègia clàssica davant d’una pandèmia de la magnitud del SARS-CoV-2. Quan es va decidir la mesura, el coronavirus ja tenia un ritme de transmissió molt alt i l’elevat nombre de casos nous (entre ells, els greus) feia que l’epidèmia tingués una dimensió massa gran per a la capacitat de gestió del nostre sistema sanitari, en especial les UCIs. L’única manera de disminuir la transmissió comunitària era confinant la població perquè la gent no entrés en contacte.

Ara, tenim cert marge perquè la gent comenci a sortir al carrer de manera esglaonada. La idea de desconfinar progressivament és bona i les fases de dues setmanes ajuden a veure l’impacte de les mesures i decidir si es pot seguir avançant en el desconfinament. També és una molt bona idea fer una desescalada adaptada al territori, ja que les condicions de l’epidèmia, l’estructura de la població i l’afectació ha estat molt diferent. Allà on hi ha hagut menys casos vol dir que hi ha hagut menys transmissió, però alhora hem de vigilar perquè també és on hi ha menys gent immunitzada.

Per això sempre és important tenir un sistema de vigilància i de rastreig de contactes, i en aquesta fase de desescalada encara més. A mesura que anem sortint i ens anem relacionant, és important identificar els casos el més ràpid possible (tan aviat com es presentin símptomes aïllar i fer test), identificar els contactes i aïllar-los durant 14 dies per evitar la transmissió. D’aquesta manera només aïllem unes poques persones perquè la resta pugui seguir fent una vida més o menys normal.

3- En les últimes setmanes han sorgit moltes veus que remarquen la necessitat d’augmentar la inversió pública en sanitat. Creu que la crisi de la COVID-19 servirà per protegir el sistema sanitari, augmentar pressupostos, evitar privatitzacions i mantenir un servei públic i de qualitat?

No sé si fa falta un augment de la dotació al sistema sanitari, sinó més aviat repensar molt bé l’estructura del sistema de centres assistencials, els hospitals i la salut pública, reubicar els recursos tal com estan previstos fins ara.

També caldria redissenyar els espais i el sistema d’atenció a la població malalta. De la gestió hospitalària de la COVID-19 heretarem millors circuits i una reformulació dels protocols assistencials, per exemple dirigint a les persones amb símptomes d’infecció respiratòria cap al nivell més adequat de forma separada, o augmentant les visites telemàtiques quan sigui possible per evitar aglomeracions a les sales d’espera, reduint el risc de contagis.

Com a salubrista, crec que el sistema de salut pública és molt important. Si vols tenir un país amb una bona salut has de tenir una bona salut pública i un bon sistema de sanitat pública. Qualsevol sistema que estigui basat i finançat per un interès que va més enllà de la salut, l’únic que ens porta són indicadors de salut molt pitjors. El cas dels EUA és molt conegut, tot i ser un dels països que més inverteix en sanitat per habitant, els seus indicadors són pèssims per l’inexistència d’un sistema de sanitat pública amb cobertura ampla. Al final la salut l’obtens a través de tota la població, cal que en l’àmbit de salut i social tothom aporti allò que pot i que agafi allò que necessita.

4-  Arran de la pregunta anterior, creu que la situació viscuda ens ajudarà a entendre que la salut va més enllà del sistema sanitari? Veurem un canvi en les polítiques per millorar la salut pública?

El que crec fonamental és aplicar la llei General de Salut Pública del 2011 que especifica molt bé les diferents funcions i competències que caldria desenvolupar per millorar la salut de la població i l’estructura de la salut pública. Però la realitat és que varia molt entre comunitats autònomes i amb aquesta epidèmia s’ha vist que cal molta més integració i que fan falta més coordinació i recursos. La salut pública sí que necessita un reforç en la vigilància, la capacitat de monitoratge i la infraestructura (incloent la informàtica), on hi ha encara molta feina a fer.

Gràfica sobre les curves previsibles d’impacte de la COVID-19 sobre la salut. / Font: Blog Economía y Salud AES (SESPAS)

5- Ja és possible fer una valoració de l’impacte social i emocional que tindrà el confinament sobre la població?

Creiem que serà molt important i, de fet, ens preocupa tant o més que els números del coronavirus. Les dades mèdiques de la COVID-19 són molt greus, però l’impacte social i econòmic que està tenint i que tindrà en salut serà enorme, i la gràfica de dalt ens pot donar una idea de l’impacte que es preveu que tinguin les conseqüències socioeconòmiques de l’epidèmia sobre la salut de les persones.

«El confinament ha provocat un impacte psicològic, emocional i social»

Encara no tenim gaires dades sobre aquesta afectació i només comencem a veure la punta de l’iceberg, però està clar que el confinament pel coronavirus ha provocat un impacte psicològic, emocional i social. Parlem entre d’altres d’una repercussió en els casos de violència infantil o de gènere i en el nombre de suïcidis, però també a nivell educatiu per l’aturada de l’activitat escolar o en l’esgotament emocional per estrès laboral (o per tot el contrari). I ja comencem a veure també els efectes derivats de la reducció d’ingressos a les famílies.

És una problemàtica que ens preocupa molt des de la salut pública i per això estem a favor de mesures enfocades a un desconfinament gradual però àgil, que permeti prevenir la quarta curva de la gràfica.

6- De cara a futures emergències, què es podria fer per reduir-ne l’impacte?

Pel que fa a previsió, és possible que mai estiguem perfectament preparats per evitar totalment una pandèmia. Dit això, hi ha una part de predicció basada en els sistemes de monitorització i de vigilància epidemiològica que haurien de permetre fer una detecció més ràpida i donar l’alerta sobre l’agrupació de casos. Aquesta vigilància hauria d’estar ben coordinada des de l’atenció primària, el sistema hospitalari i el sociosanitari: tot el teixit social i sanitari hauria d’estar preparat per donar l’alarma en un moment donat i els sistemes informàtics haurien de facilitar aquestes funcions.

Una altra cosa que podem fer com a societat és millorar les condicions dels espais on hi ha agrupacions de gent vulnerable. Penso sobretot en les residències de gent gran, que han estat un focus molt important de la pandèmia a Espanya. Per millorar-ne les condicions de cara al futur, caldria crear protocols d’higiene per a les entrades i sortides, millorar la supervisió i els sistemes de contractació de la gent que hi treballa perquè no hi hagi tanta rotació…

Quant a la capacitat de resposta, des del sistema sanitari, val la pena que agafem els protocols desenvolupats per a la COVID-19, els repensem i els puguem aprofitar per poder escalar ràpidament la capacitat dels hospitals davant d’altres epidèmies. Necessitaríem acumular estoc i tenir capacitat local de producció, tant de respiradors, com d’EPIs (mascaretes, guants, etc.). Però, tot i que sempre es pot millorar, tenint en compte la situació en aquell moment la resposta del nostre sistema sanitari davant la COVID-19 va ser ràpida i eficient.

7- Quin paper té l’OMS a l’hora de definir polítiques concretes?

L’OMS és un òrgan important, però no té una capacitat prescriptiva, sinó que fa recomanacions. És una veu de referència, rellevant en el camp de la salut pública i per a les polítiques sanitàries i de salut. És un òrgan molt respectat, ja que dona credibilitat a les accions polítiques, però el què diu l’OMS no és d’obligat compliment per als estats.

La seva autoritat es deu a la seva gran capacitat tècnica per analitzar dades i fer estudis tècnics, l’elevat nombre de recursos humans, distribuïts en moltes seus i que estan en contacte continu amb les poblacions, i pel fet que és un òrgan independent.

Una altra veu molt important a nivell europeu és el Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties (ECDC), especialitzat en malalties transmissibles i finançat per la UE.

8- Una de les funcions de la Bioinformàtica és ajudar a desenvolupar la medicina preventiva. En aquest sentit, pensa que pot ser una branca de coneixement útil per millorar les polítiques de salut pública?

Jo crec que sí, hi ha una tasca molt important de simulació, predicció i creació de programes on la bioinformàtica podria ajudar en el camp de la salut pública. A través de models matemàtics i dades de salut es podrien simular diferents escenaris sobre la previsió d’afectació d’una pandèmia. També crec que podria ajudar en el rastreig de contactes, un element bàsic per contenir una pandèmia.

Les eines bioinformàtiques podrien ajudar a automatitzar i connectar la informació de les diferents bases de dades i oferir una interpretació del conjunt que ajudi a prendre decisions d’actuació.

Miguel Cabré, redactor
Xènia Costa, gestora de continguts