La derrota nazi

• #History

• Share it:

Mesos després de la fi de la Guerra, l’opinió pública europea, francesa en aquest cas, considerava que la Unió Soviètica havia estat el principal responsable de la derrota nazi, actualment aquesta percepció ha desaparegut. És per això que, amb motiu de les grans celebracions als països de l’Est d’Europa, avui posarem a Pavlichenko i Stalingrad per davant del Soldat Ryan i Normandia.

Adolf Hitler va aprofitar la seva breu estada a presó durant la dècada dels vint per escriure el seu Mein Kampf, un llibre on definia la ideologia que anys després promouria des de la Wilhelmstrasse berlinesa. Analitzat a posteriori, podem arribar a considerar que ens feia una mica d’spoiler sobre quines serien les seves polítiques i manera d’actuar durant la Segona Guerra Mundial. Així explicava la superioritat de la raça ària sobre els “bàrbars” pobles eslaus de l’est, posant també el comunisme soviètic com el seu enemic principal. Ho va reconèixer, davant Burckhardt a la Lliga de Nacions: “Tot el que havia preparat era per Rússia”.

La Segona Guerra Mundial es va declarar amb la invasió nazi de Polònia, moment en què França i Gran Bretanya van declarar la guerra al règim de Hitler. La Unió Soviètica no ho va fer, havia tancat un pacte de no-agressió. Entre el 1939 i el 1940, la URSS va promoure una sèrie de guerres menors per fer-se amb enclavaments estratègics de cara a la futura invasió. Aquestes guerres van ser una absoluta desfeta, especialment a Finlàndia, el que va fer pensar als alts comandaments nazis que Stalin i el projecte soviètic no eren més que un gegant amb peus de fang.

Així, amb Europa continental rendida al feixisme i la Gran Bretanya de Churchill com única resistència, Hitler i els seus van decidir postergar l’Operació Lleó Marí (la invasió del territori britànic) per portar a terme l’Operació Barba-roja, la conquesta de la Unió Soviètica per a la creació del Lebensraum (el famós “espai vital” nazi). Aquesta va ser l’operació militar més important promoguda per l’exèrcit nazi i els seus aliats, portant fins a 20 milions d’homes al front oriental.

La invasió va començar el 22 de juny de 1941 i l’avenç feixista va ser, durant mesos, esfereïdor per als interessos soviètics. Ràpidament es va veure que la Unió Soviètica no estava preparada per al confrontament directe i que el poble no podia ser capturat degut a les massacres que estaven duent a terme les tropes de la Wehrmacht amb els civils. Va ser durant l’atac a les repúbliques eslaves quan es van començar a emprar les cambres de gas per acabar amb els pobles de l’Est d’Europa, els comunistes i els jueus.

Aquesta situació va portar a Stalin a aplicar la llei de Terra Cremada, desplaçant milions de ciutadans i tota la indústria cap als Urals, fent que l’avenç nazi no fos tan profitós com podia haver estat. La Wehrmacht i els seus aliats van arribar a les portes de les ciutats més importants de la Rússia soviètica, Moscou, Leningrad i Stalingrad. La caiguda definitiva de qualsevol d’aquestes ciutats hauria provocat, molt probablement, la victòria nazi a Europa.

La ciutat de Stalingrad va quedar completament arrasada després de la batalla que va canviar el signe de la guerra. / Foto: Wikimedia Commons

Ordre 227: Ni un pas enrere!

L’hivern del 1942 va servir als comandants soviètics per refer-se i aconseguir que la seva producció armamentística superés enormement l’alemanya. També va ser el moment en què es va promoure el discurs de la Gran Guerra Pàtria i la mobilització massiva del poble cap al front. Aquesta mobilització va portar al poble soviètic a les armes per defensar la seva terra i el seu projecte enfront del feixisme.

La defensa que van fer els pobles soviètics, no cedint ni un metre a l’invasor, va sorprendre les forces alemanyes que van descobrir com, per primer cop en l’època contemporània, un exèrcit professional comptava amb dones a les seves files. I és que el paper de moltes dones (més d’un milió es van allistar) va ser clau en la victòria final de la Unió Soviètica i dels Aliats a la Segona Guerra Mundial. Hem mencionat a Pavlichenko, una letal franctiradora considerada la més efectiva, altres exemples poden ser les “Bruixes de la nit”, sigil·loses aviadores que feien tremolar de por al mateix Führer, o la científica Zinaída Iermólieva.

Aquesta resiliència, representada en la Llei del Ni un pas enrere decretada durant la batalla d’Stalingrad, va revertir la dinàmica de la guerra i va provocar la pitjor derrota de l’exèrcit nazi fins aleshores. Sota les ordres del mariscal Júkov, les tropes soviètiques van començar a recuperar els territoris que havien estat ocupats per l’Alemanya nazi. Un cop aconseguit, tant els soviètics com els Aliats, el 1944, van iniciar el seu camí cap a Berlín per derrotar definitivament el feixisme a Europa.

El 1945, les possibilitats de Hitler de guanyar la guerra s’havien esvaït, però es va negar a rendir-se i, tancat al seu búnquer, va cridar al poble per a la defensa del territori alemany. A la defensa de Berlín hi van participar nens, ancians i dones que no havien estat entrenats ni tenien materials per defensar-se. Hitler es va suïcidar el 30 d’abril, però Berlín no va caure fins el dia 2 de maig, quan els mariscals Júkov, Rokossovski i Kónev van alliberar la ciutat.

Tot i la presa de Berlín, les hostilitats no van acabar en el front oriental. Els aliats, sota les ordres d’Eisenhower, van signar la rendició incondicional nazi a Reims el dia 7 de maig, però ho van fer sense l’alt comandament soviètic. Stalin, en una mostra de força va exigir reconeixement per al seu exèrcit que havia estat vital en la derrota de Hitler (es calcula que més del 80% de les baixes militars nazis es van produir a front oriental). “La principal contribució, la va fer el poble soviètic”, considerava Stalin. Per això no van reconèixer la signatura de Reims i van exigir una nova signatura a Berlín, al cor del nazisme. Stalin va reclamar la presència de l’Alt Comandament militar de tots els països de l’aliança “Anti-Hitler”. Eisenhower i la resta de països Aliats van acceptar i es va signar la Rendició Incondicional del III Reich a les 22:43 de la nit berlinesa del 8 de maig, les 00:43 del dia 9 a Moscou.

Els països victoriosos van organitzar grans desfilades militars que celebraven la seva participació en aquesta guerra. La soviètica es va produir el 24 de juny, encapçalada per Júkov i Rokossovski com els oficials més distingits i tancada pels estendards de les divisions nazis derrotades.

Els anys posteriors es van celebrar homenatges als caiguts en la defensa de la pàtria soviètica i en la derrota del feixisme, més de 27 milions de persones. Però fou el 1965 quan es va popularitzar la gran desfilada anual i la declaració del 9 de maig com dia festiu a totes les Repúbliques Soviètiques. Aquestes grans celebracions es van produir fins a la caiguda de la Unió Soviètica. El 2005 van ser recuperades les festivitats i les desfilades i es va marcar aquest dia com la celebració més important del calendari rus.

Enguany la festa havia de ser especialment grossa, és el 75è aniversari, però degut a la crisi de la COVID-19 la celebració es reduirà a la presència del president Putin a la tomba del Soldat Desconegut on dipositarà un ram de flors. Aquesta és una celebració que recorda al poble que va donar la vida enfront del feixisme. Aquest reconeixement i record popular de la festa quedarà reduït a la possibilitat de fer-se amb llaços de Sant Jordi a les tendes que romanen obertes.

Per saber-ne més:

• Pel·lícules: L’Enemic a les portes, Stalingrad, Kursk, La Batalla de Sebastopol, L’enfonsament.

• Llibres: Memòries i reflexions (memòries de Júkov), Aviadors espanyols en la Gran Guerra Pàtria, Stalingrado, La franctiradora de Stalin, Les Bruixes de la Nit.

• Cançons: Miss Pavlichenko, Den’ Pobedy.

• Videojocs: War Thunder, War of Tanks, Hearts of Iron IV.