Benito Mussolini, el feixisme cap per avall

• #Europe
• #History

• Share it:

La família de Benito Mussolini (1883-1945), assentada al nord del país, era humil i propera als postulats del socialisme. Una inflùencia que el jove Mussolini va prendre com a seva i que el va portar el 1900 a afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI), on encara convivien socialistes i comunistes. Durant els següents anys, va seguir participant en el desenvolupament del partit i hi va guanyar pes. Fins i tot va ser nomenat director del diari Avanti!, la veu oficial del partit. Res feia sospitar que mesos després en seria expulsat.

El motiu principal d’aquesta separació era la posició de Mussolini respecte la intervenció italiana en la Primera Guerra Mundial. El partit socialista estava en contra i defensava la neutralitat, degut a que una guerra imperialista en res afavoria a la classe treballadora. Mussolini, que s’havia radicalitzat, defensava el contrari, que Itàlia només podia ser millor si esdevenia una potència imperialista. Itàlia va acabar entrant a la guerra, al costat de França, Gran Bretanya i Rússia traïnt als que havien estat els seus aliats fins pocs mesos abans. L’escassa potència militar italiana i la seva importància residual va fer que els aliats, un cop guanyada la guerra, no cedissin als italians territoris colonials fins llavors en mans germàniques i de l’Imperi austrohongarès.

Aquesta “falta de respecte” cap Itàlia, unida a l’important nombre de baixes que havia causat la guerra, més d’un milió de persones si comptem les causades per la grip espanyola, va augmentar enormement el descontentament d’una població que veia com la seva qualitat de vida s’enfonsava dràsticament. El 1920 la inflació respecte els preus anteriors a la guerra era del 825%, una situació que es va unir a males collites consecutives que no feien més que augmentar els preus. Els governs conservadors i liberals no eren capaços de millorar les condicions de vida i navegaven en la incertesa. Mentrestant, l’esquerra tenia disputes internes sobre si s’havia de promoure una revolució a l’estil soviètic o era millor fer-ho com ho havien fet els hongaresos.

Benito Mussolini va saber aprofitar aquest clima i el 1919 va fundar el primer Fascio Milanese di Combattimento, al que van seguir els Fasci Italiani di Combattimento on es van aglutinar agents descontents de molts espectres de la societat. Amb un discurs populista (reducció de la jornada laboral, sufragi universal) que atreia a la classe treballadora i unes accions militants (atacs a socialistes, vaguistes i camperols) que atreien a la patronal, Mussolini va situar en el mapa polític italià un moviment ultranacionalista d’extrema dreta.

Des d’un primer moment, Mussolini va articular una estructura de partit que el posava com a líder messiànic: podien arribar a matar (literalment) per ell. Així s’entén l’enorme violència amb la que actuaven des del principi els camises negres. Les seves víctimes eren els treballadors en vaga, els pagesos que lluitaven per una vida millor, les seus dels partits d’esquerres i les entitats properes al marxisme. En més d’una ocasió aquests camises negres van substituir els vaguistes a les fàbriques per rebentar les vagues, guanyant-se així el recolzament de la classe burgesa dominant.

A les eleccions del 1921 van aconseguir 35 escons al parlament nacional i van passar a anomenar-se Partit Nacional Feixista, sent el primer partit en un parlament que als carrers tenia una banda paramilitar activa. Mesos després, amb la intenció de forçar Vittorio Emanuele III a convocar-lo a formar govern, Mussolini va organitzar l’ocupació de Roma pels camises negres. L’exèrcit i el monarca es van negar a seguir les demandes del primer ministre Luigi Facta de declarar l’estat de setge. Un dia després, Mussolini va rebre l’encàrrec de formar govern. Un cop fet president, Mussolini va articular el que es coneix com el Discorso del Bivacco, on alertava als seus rivals que tenia la força suficient per prendre el poder absolut, però que “de moment” no era el seu pla. El feixisme no va ser mai un moviment demòcrata, és evident, però va utilitzar les institucions democràtiques per debilitar-les i, finalment, erradicar-les.

D’esquerra a dreta els dirigents feixistes Italo Balbo, Benito Mussolini, Cesare Maria de Vecchi i Michele Bianchi durant la Marxa sobre Roma del 1922. / Foto: Wikimedia Commons

En poc més de 5 anys, Mussolini havia convertit Itàlia en una dictadura feixista, recolzada pel capital i l’església, els seus grans enemics quan es proclamava socialista. Potser aquest canvi d’opinió era una premonició del que faria Itàlia a la Segona Guerra Mundial.

Un cop establerta la dictadura, Mussolini, com a ultranacionalista convençut, va començar les campanyes de conquestes, començant pel regne d’Abissínia (Àfrica) per seguir amb les regions centro-europees que després es va repartir amb el seu aliat alemany, Hitler.

Les relacions amb el règim nazi van ser fluides en tot moment, especialment des de la intervenció a la Guerra Civil espanyola, on es van mostrar com aliats militars per primer cop. Durant la Segona Guerra Mundial, Itàlia va intentar fer mèrits per arribar a una futura conferència de pau amb possibilitats de repartir-se el “pastís” amb Hitler, però ben aviat es va veure que la Itàlia feixista no era una potència preparada per a la guerra. Ja el 1943, Mussolini va ser destituït i empresonat a Roma, fins que el nazis el van alliberar i va fundar la República Social Italiana al nord del país.

Pocs dies abans d’acabar la guerra a Europa, Mussolini es va trobar sol i va declarar la rendició incondicional, però els feixistes van ser ajusticiats. Mussolini i el seu govern van fugir de Milà. En aquesta fugida, il Duce es va reunir amb la seva amant, Clara Petacci, amb qui va ser arrestat el 27 d’abril del 1945.

Clara Petacci (col·laboradora i assessora del règim feixista) i Benito Mussolini van ser condemnats a mort. La nit del 28 d’abril van ser afusellats i portats a Milà. Els cossos de Mussolini, Petacci i altres feixistes es van llençar al terra del Piazzale Loreto, on el 1944 els feixistes havien penjat 15 partisans. Els ciutadans van miccionar, escupir, trepitjar i llençar objectes a les despulles dels feixistes. Poc després, van ser penjats cap per avall.

Tot i l’escarni sobre la seva figura i la de la resta de feixistes que van ser ajusticiats, actualment existeix una panteó dedicat a Mussolini i, en els darrers anys, s’han fet celebracions en el seu honor. A més, actualment, la seva néta és diputada al Parlament Europeu i habitualment fa apologia de les polítiques feixistes de Mussolini.

Per saber-ne més:

• Bernardo Bertolucci, Novecento. Aquesta és una obra mestre del cinema europeu on la trama es centra en la primera meitat del segle XX italià. Bertolucci, a partir de la relació entre Olmo Dalcò (Gerard Depardieu) i Alfredo Berlinghieri (Robert de Niro), ens fa un retrat d’Itàlia després de la mort de Verdi (1901). El treball contextual és extraordinari i ens permet entendre com era la Itàlia que va portar a Mussolini al poder.

• Umberto Eco. Al llarg de la seva prolífica carrera, el pensador italià Umberto Eco va tractar en diferents ocasions temes relacionats amb el feixisme italià, però també com detectar-lo en les nostres societats actuals. Alguns títols recomanats son Il Fascismo Eterno o Contra el feixisme.