Rafael és mort. Visca Rafael

• #History

• Share it:

El 6 d’abril de 1483 va néixer Rafael, el fill del poeta i pintor Giovanni Santi. Trenta-set anys després, el dia del seu aniversari, Rafael va morir però ho va fer com Rafael Sanzio, un dels artistes més importants del Renaixement italià. La vida que hi ha pel mig, tot i ser curta, ha esdevingut llegenda. Avui celebrem el cinquè centenari de la mort del mestre d’Urbino.

Ja l’any passat vam parlar de Leonardo da Vinci i, com amb el geni toscà, amb Rafael reivindiquem la vigència de la seva figura i la influència posterior que ha tingut en l’art. Rafael ha estat reconegut com un dels grans artistes de la història, exceptuant aquells moments en què la historiografia l’ha “oblidat” per allunyar-se del model d’artista turmentat. L’apreciació de la seva carrera també va arribar a la cultura popular del segle XX, sent la millor de les “Tortugues Ninja”.

Si ens volem qüestionar quines són les raons que fan de Rafael un artista tan apreciat, hem d’entendre la seva figura dins del context del Renaixement italià. Aquest moviment artístic és conseqüència del canvi polític posterior a la gran pandèmia de pesta negra del segle XIV. Arran d’aquesta crisi, van sorgir nous pensaments filosòfics que van capgirar radicalment la societat burgesa baixmedieval. Els focus d’aquesta transformació van ser el Ducat de Borgonya i els estats del nord de la península itàlica (Itàlia no existirà com una unitat estatal fins molt més tard).

En aquesta nova societat, més urbana i on la burgesia tenia el poder polític i cultural, veiem un retorn cap a l’estudi dels clàssics. La filosofia predominant al nord d’Itàlia va ser el neoplatonisme, un pensament que en definitiva defensava l’existència de la bellesa única com aquella que emana de la divinitat. És essencial que entenguem que el Renaixement és un moviment profundament religiós, per tant, l’Humanisme que se’n deriva es pensa també des del contacte i la relació amb Déu.

Aquesta època també va tenir moltes conseqüències en el món de l’art que volia imitar la realitat d’una manera realista, gairebé científica, però alhora ideal, neoplatònica. Els primers a experimentar aquest canvi de paradigma, des de la pintura, van ser Paolo Ucello, Piero della Francesca i Alberti. Les generacions posteriors van sublimar aquest nou art amb figures com Tiziano, Leonardo, Miquel Àngel o el mateix Rafael.

Rafael va néixer a Urbino, una ciutat governada pels Montefeltro, una família que havia esdevingut de les més importants del context italià. En un principi va ser format pel seu pare, però la seva prematura mort va fer que gran part de la seva formació la fes amb Pietro Perugino a Perugia. La influència del mestre en el jove Rafael és evident en els primers anys de la seva carrera, que es veu en el predomini de composicions simples amb un estil serè i extraordinàriament elegant.

De Rafael s’ha destacat la seva capacitat de síntesi. El d’Urbino era un artista molt intel·ligent que estudiava l’obra dels seus coetanis. D’aquest estudi extreia el millor de cada artista, provocant el recel de Miquel Àngel que despectivament deia que Rafael només sabia copiar i que: “el que sap d’art, ho sap a través meu”. La seva carrera demostra tot el contrari i és que Rafael va ser un gran creador amb una enorme capacitat d’evolució estilística.

En les seves primeres obres, com és el cas dels Desposoris de la Mare de Déu, destaca el domini del llenguatge classicista i l’estudi de la geometria aplicat a la perspectiva en la pintura. Arran de la seva estada a Florència, quan coneix personalment a Miquel Àngel i Leonardo, comença a destacar per un estil propi que farà inconfusibles les seves madonnes, com la Madonna Belvedere, úniques per la dolçor dels seus rostres.

La seva carrera el porta a Roma on s’encarrega de la decoració de les Stanze Vaticane i diferents palaus nobiliaris a la ciutat, que el van consagrar com un dels grans muralistes del moment. En els darrers anys, el seu estil evoluciona cap un vessant més “expressionista” que s’allunya de la seva arrel clàssica, com es veu a La Transfiguració. Rafael juga llavors amb el buit al centre de la composició i els clarobscurs marcats, convertint-se en un antecedent per a Caravaggio i els caravaggistes.

Des de ben jove, Rafael es va relacionar amb les elits culturals i polítiques del seu temps, treballant per diferents papes i prínceps, als quals va acabar retratant en més d’una ocasió. Rafael va defensar tota la seva vida que no existia una bellesa única en la natura i que per crear un ideal requeria diferents models per a les seves obres. Sembla que aquesta filosofia també la va practicar en la seva vida amorosa ja que, com diu Vasari, va morir a causa dels seus “excessos amorosos”, per sífilis.

La carrera i vida de Rafael, com ell va fer sempre, havien de ser celebrades i així s’havia plantejat l’any a Itàlia. Aquest era l’any en què Itàlia havia decidit posar els ulls en el geni d’Urbino amb grans exposicions com la de les Scuderie del Quirinale a Roma, que ara mateix ha quedat en suspens a causa de la crisi de la COVID-19. Per aquest any també estaven planificats centenars de celebracions que s’hauran de suspendre o prorrogar.

Per saber-ne més:

• Una passeggiata in mostra: a causa de la pandèmia de coronavirus, els organitzadors de l’exposició de les Scuderie del Quirinale  donen l’oportunitat de fer un petit recorregut per la mostra dedicada a Rafael a través d’aquest vídeo.