Florence Griffith i Hassiba Boulmerka

• #Women's Day

• Share it:

En el món de l’esport, les grans estrelles masculines són enaltides a l’Olimp, esdevenen intocables. Però quan és una esportista qui comença a transcendir el que són els límits de la pista, aquesta és atacada de totes les maneres. Molts cops aquestes actituds fan que les esportistes es tanquin i callin. Però hi ha vegades que el masclisme no les emmudeix: és el cas de Florence Griffith (1959-1998) i Hassiba Boulmerka (1968), dues estrelles de l’atletisme que no van tenir por de ser elles mateixes. Dues dones que van obrir el camí cap a la igualtat a l’esport.

Tot i l’enorme distància que separa el suburbi de Watts a Los Angeles i Constantina a Algèria, la vida d’aquestes dones té molts punts en comú. Tant Griffith com Boulmerka són filles de famílies treballadores que havien de fer esforços enormes per posar el menjar a taula cada dia. Des de ben joves van començar a despuntar en competicions atlètiques locals. La juventud de les dues, però, va ser ben diferent: si bé l’algeriana va poder entrenar de manera normal protegida per la seva família, la nord-americana va haver de renunciar més d’un cop a beques per treballar i ajudar a la seva família.

Els primers grans èxits esportius de Griffith i Boulmerka van ser seguits d’atacs masclistes constants. Les atletes van evidenciar que, en el món de l’esport, no s’accepta quan una dona es diferencia de la resta i es mostra com és ella mateixa.

Tot i les crítiques, Griffith va continuar sortint a la pista amb l’estil que la caracteritzava (conjunts llampants i unes ungles llarguíssimes que avui farien la competència a les de la Rosalía). I en el 1988, va batre tots els rècords en proves de velocitat amb unes marques que encara avui no s’han superat. Aquest va ser el moment més àlgid de la seva carrera, quan als Jocs Olímpics de Seül va fer-se amb tres medalles d’or i una de plata.

Un dels comentaris recorrents era sobre el seu físic. Florence Griffith rebia crítiques perquè va desenvolupar la seva musculatura al màxim, vital per entendre els seus rècords, i això va fer que es posés en dubte la legalitat del que va aconseguir insinuant l’ús d’anabolitzants. Aquestes acusacions, que mai es van provar, van servir d’excusa perquè l’esportista americana rebés atacs masclistes i racistes durant la resta de la seva vida.

Per la seva banda, Hassiba Boulmerka (que va debutar als Jocs de Seül) va trencar amb els codis de vestimenta islàmics per a una dona i va córrer amb pantalons curts i tirants, com la resta d’esportistes del món. Aquest acte subversiu va ser respost amb amenaces de mort per part de radicals islamistes. A la pista va aconseguir victòries que cap dona africana havia aconseguit mai, com ser campiona del món dels 1500 metres, però la persecució la va obligar a mudar-se a Berlín per poder preparar els Jocs Olímpics de Barcelona ’92 amb seguretat.

Després d’anys de persecució i amenaces, Hassiba Boulmerka va arribar a Barcelona com la gran favorita per fer-se amb l’or dels 1500 metres. Ho va aconseguir amb un canvi de ritme brutal a la darrera volta. El de Boulmerka va ser el primer or olímpic per Algèria. L’expressió de ràbia i el puny alçat celebrant la seva victòria van esdevenir un símbol de la lluita feminista al món musulmà i a l’esport. Així ho va expressar ella mateixa: “Va ser un símbol de victòria, de desafiament. Era per dir: Ho he fet! He guanyat! I ara, si em mateu, serà massa tard. Ja he fet història!”.

Un cop retirades de l’esport, ambdues van convertir-se en empresàries d’èxit. La nord-americana va explotar la marca que havia creat al voltant de si mateixa, mentre que l’algeriana va fundar una farmacèutica. La prematura mort de Griffith el 1998 no va ser la fi del seu llegat que segueix inspirant a les noves generacions d’atletes d’arreu del món. Mentre que Boulmerka ha seguit i segueix lluitant per la igualtat de la dona musulmana en la societat i en l’esport i ho fa des de la presidència del comitè Dona i Esport del COI.

Els èxits esportius d’aquestes llegendes de l’atletisme no van ser ben rebuts per les comunitats que les envoltaven, però ningú va aconseguir canviar-les. Florence Griffith i Hassiba Boulmerka van esdevenir símbols de l’esport femení, obrint pas a les següents generacions. La seva lluita incansable contra els crítics, els rivals, els integristes i les acusacions infundades segueix obrint el camí de les dones en l’esport.