Vivim en un món de dades, però, de qui són?

• #Big Data

• Share it:

La professora de la Facultat d’Humanitats de la UPF Tamara Djermanovic, coordinadora del programa Diàlegs Humanístics, va presentar ahir el debat entre Eduard Aibar i Roderic Guigó. El tema a debatre era la situació de la ciència quant a l’accessibilitat que tenim els contribuents i/o consumidors.

Roderic Guigó és catedràtic en Bioinformàtica per la UPF i investigador del CRG. El seu camp de recerca ha estat el desenvolupament de programes informàtics que permetin seqüenciar l’ADN. Eduard Aibar és catedràtic en Ciència i Tecnologia en els Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC. Aquest títol és bastant complicat d’entendre, com ell mateix reconeix, per això ens va aclarir que el seu objecte d’estudi són: els científics. La feina d’Aibar posa context a allò que sembla no regir-se per un context històric, la ciència.

El concepte “ciència oberta” es refereix a tota aquella recerca que és accessible per tothom mitjançant internet. Els primers projectes que cercaven aquesta obertura van sorgir en els anys 80 del segle XX als Estats Units amb la Free Software Foundation. Aquest sistema, argumenta Guigó, ha estat molt útil per al desenvolupament de camps de recerca com la Bioinformàtica, degut a què els softwares lliures han permès la reproducció de resultats i l’avenç a partir d’aquests. Guigó defensava aquests ideals com hereus de la filosofia hippie, l’obertura de la ciència com un alliberament. Aibar va rebatre aquest fet posant el context dels 80 sobre la taula i argumentant que aquest alliberament de les dades i la ciència és hereu del neoliberalisme. Però reconeix que la Bioinformàtica sembla que ha anat a contracorrent de la resta de ciències que cada cop es veuen més properes al llenguatge empresarial que no pas al científic. Les dades ens demostren que des dels 80, més del 60% de la recerca mundial és privada, fet que afavoreix el discurs empresarial dins del món acadèmic.

Actualment, la ciència oberta és un fet prou habitual. Gran part dels estudis s’estan publicant tant en revistes privades com en repositoris públics. En el cas de les dades, explica Guigó, encara s’està un pas per darrera. Ja que si bé totes les dades genòmiques són obertes, les dades humanes no ho són. Els participants en experiments de recerca, per exemple, tenen dret a gestionar les seves dades i marcar l’ús que en poden fer els científics amb elles. Aquesta limitació provoca una lentitud en l’estudi que, en el cas de ser solventada, canviaria el panorama científic mundial. Per exemple, es podrien fer estudis amb les dades de milions de persones que ajudarien a saber si el nostre genoma ens pot alertar d’una predisposició a les malalties coronàries o al càncer.

Aquesta és una limitació amb la que es troben a diari els bioinformàtics, però sabem qui està invertint a comprar aquestes dades de forma liberalitzada? Aquesta pregunta retòrica que va plantejar Aibar és preocupant perquè sí que podem saber qui està comerciant amb les nostres dades genòmiques i són Google, Apple, Microsoft i IBM. Empreses que en cap cas es dediquen a la recerca mèdica i que utilitzen aquestes dades per “completar” els nostres perfils d’usuaris.

Del debat en podem extreure moltes conclusions, però el Dr. Aibar i el Dr. Guigó van voler puntualitzar la importància que ha tingut l’obertura de la recerca i les dades en l’avenç científic en els darrers anys. Aquesta obertura es pot defensar d’una forma fortament regularitzada, com argumenta Eduard Aibar, o d’una manera més liberalitzada, com argumenta Roderic Guigó. Totes dues deixen clar que l’accés a la informació és imprescindible per al desenvolupament científic.