“La COP és un exemple de governança global únic”

• #Climate Change
• #COP
• #Sustainability

• Share it:

Anant a una COP sempre s’aprèn, i molt, encara que la COP no vagi bé. S’aprèn de política internacional, de diplomàcia, de multiculturalitat, de negociacions, etc. i, evidentment, també de canvi climàtic. Aquesta COP25 m’ha servit per prendre el pols a l’acceptació de la ciència del canvi climàtic en els fòrums internacionals i la bretxa entre política i ciència que ens ha portat a un acord insuficient i decepcionant per a la comunitat científica.

Però, per entendre quines decisions s’han pres en aquesta última Cimera del Clima cal que ens remuntem 4 anys enrera. Arrel de l’exitosa COP21 de París, celebrada l’any 2015, els estats (“parts” tal i com se les anomena en l’argot “COPaire”) van acordar “què” volien assolir en matèria de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle. Aquesta fita, acceptar què cal fer, va donar com a resultat l’anomenat “Acord de París”.

“De la COP21 ençà, les diverses conferències han  dotat de contingut al “com” aconseguir les subfites establertes en els diferents articles de l’Acord de París fins arribar a la COP25”, explica Albertí.

De la COP21 ençà, les diverses conferències han anat dotant de contingut al “com” aconseguir les subfites establertes en els diferents articles inclosos en l’Acord de París fins arribar a la COP25. En aquesta última Cimera del Clima, s’esperava aconseguir, entre d’altres, la superació de l’obstacle de l’últim gran article que quedava pendent de definir: l’Article 6, que defineix els mecanismes de comptabilització i intercanvi de les reduccions d’emissions compromeses.

És en aquest punt on els interessos, sobretot de Brasil i també dels EUA, d’Austràlia o la India, entre d’altres, van bloquejar un acord final que s’espera que pugui arribar durant la propera COP26, que se celebrarà a Glasgow (Escòcia) el 2020 amb presidència britànica. També quedarà per resoldre l’increment d’ambició en els compromisos, tant de mitigació com d’adaptació, ampliant els recollits a l’Acord de París.

La importància de la mitigació, però també de l’adaptació

Sovint, quan parlem de canvi climàtic ens centrem en la mitigació dels gasos d’efecte hivernacle (la causa de l’escalfament global i, corresponentment, del canvi climàtic) i deixem l’adaptació als efectes del canvi climàtic en un segon pla. Però en aquesta COP, he entès que això no és ni correcte ni just.

No és correcte perquè els efectes del canvi climàtic ja són patits per part de la població mundial i és necessari que aquestes zones geogràfiques millorin la seva capacitat d’adaptació als diferents efectes que pateixen, com ara pèrdues econòmiques, migracions massives, degradació d’hàbitats, i problemes de salut derivats del canvi climàtic, com morts prematures i malalties relacionades amb la contaminació. En el passat recent, ja s’han vist guerres pel control del recursos o per la manca dels mateixos.

Així mateix, no considerar l’adaptació com una prioritat no és just. No ho és perquè, en molts casos, aquests efectes succeeixen en zones geogràfiques a les quals els correspon un percentatge molt petit (o nul) de la responsabilitat històrica d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, causants de tals efectes.

“L’existència d’una relació directa entre l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i la crema de combustibles fòssils és de consens general”, diu Albertí.

Les lluites de poder en la reducció d’emissions

L’existència d’una relació directa entre l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i la crema de combustibles fòssils és de consens general. Si s’accepta com a cert, gran part de la solució passa per canviar el model energètic global. Però, aquest canvi no està a les agendes de totes les parts. Cal tenir en compte que en les negociacions de les COP compta tant el vot d’un país com el d’un altre, sigui aquest gran, petit, productor de petroli, o importador de combustibles fòssils.

En aquest sentit, destacaria dos elements importants. El primer és que la fortalesa i influència dels països productors i/o exportadors de combustibles fòssils depèn que algú els compri aquesta font d’energia. Part del problema en assolir l’acord ve, doncs, del fet que si es canvia el model energètic, uns països perdran part del poder geopolític del que ara gaudeixen.

L’altre problema, i gran virtut de les COP, és que els acords s’han d’aconseguir per unanimitat. És a dir, que tenen poder perquè nosaltres els en donem i perquè volem acords per unanimitat. Això, que provoca que els compromisos no sempre s’adquireixin amb la celeritat que caldria, és un exemple de governança global únic que cal posar en valor.

L’esperança de les (sub)nacions, els governs locals i les ciutats

La gran esperança, mentre l’acord final no arriba, és que les accions necessàries per a aconseguir una reducció dels gasos d’efecte hivernacle ja es poden dur a terme, encara que sigui de manera voluntaria. En tot cas, el més important per afavorir el canvi és que, tot i els subsidis encara existents als combustibles fòssils, ja surt més a compte generar energia a partir de fonts renovables que fer-ho a partir de combustibles fòssils. Per tant, ja no es tracta només de voluntat política, sino d’eficiència econòmica i de competitivitat empresarial, uns motors de canvi imparables.

Per sort, encara que hi hagi estats com els EUA que, sota l’actual presidència, estiguin cada cop més lluny de l’Acord de París, són els estats federals com California, i les ciutats com San Francisco, Kansas o la mateixa Washington DC, entre d’altres, les que tenen la capacitat d’implementar accions clau per aconseguir el canvi necessari.

Així doncs, tot i la urgència que haurien de tenir les “parts” per arribar a un acord de cara a la COP26, tant en l’article 6 com en d’altres remanents de l’Acord de París, la manca de consens actual no hauria de ser, ni possiblement serà, un motiu que obstaculitzi l’avançament cap a l’objectiu de neutralitat de carboni.