Comiat de Mario Draghi del BCE

• #EU
• #International Banking

• Share it:

Segur que els nostres estudiants, d’entre 18 i 22 anys, han passat moltes hores de la seva infància i adolescència passant pantalles de les mítiques consoles Nintendo amb els jocs de Mario. Creat el 1985 per la Nintendo Corporation, la missió del primer joc de la saga Super Mario Bros era salvar la princesa Peach, segrestada per la tribu de les malvades tortugues Koopa. Per salvar la princesa, Mario havia de passar pantalles, salvant tota mena de proves i guanyant lluites i batalles. Després va venir una sèrie llarguíssima de jocs: Mario & Sonic, Mario Party, Mario Kart, Mario als Jocs Olímpics, etc. 34 anys després de la seva creació, Mario segueix viu i fort, ara també a les noves Nintendo Switch. Mario és un heroi contracultural, anti-glamur, un lampista panxut amb granota de treball, gorra i bigoti.

En aquest article parlaré d’un altre Super Mario, un que els últims vuit anys ha jugat un paper clau a la Unió Europea com a president del Banc Central Europeu (BCE). Em refereixo a Mario Draghi, que el proper 31 d’octubre acaba el seu segon mandat i s’acomiada del càrrec, donant el relleu a Christine Lagarde. Mario Draghi (Roma, 1947) es va llicenciar en Economia per la Universitat de Roma “La Sapienza” i es va doctorar el 1976 al Massachusetts Institute of Technology (MIT) amb una tesi dirigida pels més endavant premis Nobel, Franco Modigliani i Robert Solow. Draghi va arribar al BCE l’1 de novembre de 2011, després de cinc anys exercint de governador del Banc d’Itàlia.

Per valorar la tasca de Draghi els últims vuit anys convé repassar breument la història del BCE, de l’euro i de la política monetària única. L’euro és la moneda que va substituir les monedes nacionals (el marc alemany, el franc francès, la lira italiana, la pesseta espanyola, etc.) dels països membres de la Unió Monetària Europea o Eurozona. L’euro va començar a funcionar l’1 de gener de 1999 (primer com a unitat de compte i en format electrònic i des de l’1 de gener de 2002, ja en format de monedes i bitllets) en un grup de 12 països. Actualment l’euro és la moneda de 19 dels 28 països membres de la Unió Europea. El banc central que emet i controla l’euro es el BCE, amb seu a Frankfurt. I la política monetària que fa el BCE, bàsicament controlar els agregats monetaris i la taxa d’inflació i fixar els tipus d’interès de referència, és la política monetària única.

L’arquitectura monetària originària del BCE ve del banc central alemany, el Bundesbank, que tenia una política monetària absolutament dirigida a controlar la inflació. La hiperinflació alemanya dels anys 20 es situa com el principi dels mals que vindrien després, l’arribada al poder de Hitler i els desastres posteriors. D’aquí que l’objectiu constitucional del BCE fos preservar l’estabilitat de preus i per tant el valor de l’euro, mantenint la taxa d’inflació per sota, però prop, del 2% anual a mig termini. Aquest objectiu contrasta, per exemple, amb el de la Reserva Federal dels Estats Units, que té un doble mandat, atenent tant a la inflació com al creixement econòmic. El primer president del BCE (1999-2003) va ser Wim Duisenberg i el segon president (2003-2011) va ser el francès Jean Claude Trichet.

El BCE va trobar el primer escull seriós amb la crisi financera de 2008, just quan complia els primers 10 anys de vida. I aleshores és quan es varen evidenciar diverses carències de disseny de la moneda única. D’acord amb el mandat de control estricte de la inflació, el BCE no va baixar els tipus d’interès a l’acte per respondre a la crisi, com sí va fer la Reserva Federal. Però la recessió va ser asimètrica. Per exemple, a Alemanya la recessió va ser molt curta, durant només tres trimestres i amb un augment imperceptible de l’atur, mentre que a Espanya la recessió va ser doble, no es va acabar fins el 2013 i la taxa d’atur va arriba a superar el 25%. O a Itàlia, on la recessió va ser triple i no va acabar fins el 2015. Clarament, una política monetària única no es podia ajustar a evolucions econòmiques tan diverses.

Mario Draghi, director del BCE fins a finals d’aquest mes, juntament amb Christine Lagarde, que ocuparà el seu lloc a partir de l’1 de novembre.

Economistes ideològicament tan diferents com Martin Feldstein o Paul Krugman havien assenyalat aquesta deficiència d’origen de l’euro ja els anys 90. No estava clar que Europa fos una àrea monetària òptima si els criteris de convergència eren exclusivament nominals, obviant les diferències reals en estructures econòmiques i sectorials, mercats de treball, etc. Davant un xoc asimètric, la política monetària no podria satisfer objectius molt diferents de països que mai més podrien devaluar una moneda nacional que desapareixia. I a més, faltava una autoritat fiscal, que acompanyés al BCE i absorbís part d’aquests xocs. El tema fiscal s’ha demostrat crucial i anys després, i amb el desgavell de la crisi de deute europeu ja en marxa, Thomas Sargent dedicaria la seva lliçó de recepció del Premi Nobel d’Economia de 2011 a la comparació entre l’ordre i el ritme de creació de les unions fiscals i monetàries als Estats Units dels segles XVIII i XIX i a l’Europa dels segles XX i XXI.

La crisi de 2008 va ferir molt fort a la Unió Europea i molt aviat es va veure que la combinació de deute públic i deute privat dels bancs del Sud, o millor dit de la perifèria (perquè Irlanda no és al Sud), era una bomba de rellotgeria, que en cas d’esclatar s’emportaria l’euro per davant. Aquests països, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya, ràpidament varen ser batejats amb l’amorós acrònim de “PIGS” per Alemanya i els països del seu entorn, però era evident que, sense una intervenció decidida, l’euro i la unió monetària se n’anaven en orris i la Unió Europea quedava absolutament malmesa.

En aquest escenari és quan entra en escena Mario Draghi i el seu paper és crucial. Mario Draghi passarà a la història associat a tres paraules, la famosa frase “whatever it takes”, de la que val la pena recordar el context i el moment. Enmig de la pitjor crisi financera des del naixement de l’euro, Draghi va dir textualment a Londres el 26 de juliol de 2012: “Within our mandate, the ECB is ready to do whatever it takes to preserve the euro. And believe me, it will be enough”. Encara no feia un any que havia arribat a la presidència del BCE i, efectivament, aquesta frase que no estava en la versió original del seu discurs va ser suficient per aturar el pànic dels mercats i redreçar una situació crítica. Europa no li agrairà mai prou.

Però salvar l’euro l’estiu del 2012 no és l’única fita en el full de serveis de Mario Draghi al BCE. Hi ha almenys cinc elements més a destacar. Primer, sota la presidència de Mario Draghi, el BCE va baixar els tipus d’interès fins a deixar-los a zero a partir de 2015. Segon, Mario Draghi va impulsar mesures noves de política monetària no convencional, com els tipus d’interès negatius per a les reserves dels bancs al BCE (la facilitat de dipòsit); les compres massives d’actius (quantitative easing) o la provisió a gran escala de liquiditat, entre d’altres. Tercer, Mario Draghi ha estat l’impulsor de la política d’anuncis anticipats o orientació futura dels tipus d’interès (forward guidance), garantint que els tipus d’interès del BCE no pujaran fins que la recuperació de l’economia europea sigui ferma. Quart, els últims mesos Draghi ha reclamat un esforç fiscal als països de l’Eurozona, sobretot a Alemanya, per a que la política fiscal acompanyi la monetària. Finalment, i aquest és el llegat que Mario Draghi deixa a Christine Lagarde i a la resta del Consell de Govern del BCE, Draghi ha obert el debat sobre que l’objectiu d’inflació del BCE pugui ser simètric, per tant dedicat no només a controlar les pujades de preus, sinó a afavorir-les quan, com ara, la inflació fa anys que està per sota de l’objectiu del 2%, sense expectatives de pujar i la possibilitat d’una recessió torna a estar a l’horitzó.

El relleu de Draghi al BCE torna a ser en un moment turbulent, complicat, potser no tant dramàtic com quan ell va arribar el 2011, però gens senzill i ple de reptes. Es gira molta feina a la seva substituta, que haurà de mirar d’estar a l’alçada. Mentrestant, Mario Draghi s’ha guanyat un lloc preeminent en la llista de constructors de la Unió Econòmica i Monetària Europea.