Xina, 70 anys de la República Popular de Confuci

• #Alumni
• #Asia
• #China
• #History

• Share it:

Qui hagi treballat amb la Xina sap que, per arribar a qualsevol acord, el temps és un factor clau. Calen moltes reunions: reunions prèvies per establir jerarquies, reunions tècniques i de producte, reunions per intentar acordar un preu, reunions dinant o sopant per deixar-se enlluernar amb la seva rica gastronomia i descobrir que hi ha un gran “capo” que encara no coneixies, reunions a un KTV mentre escoltes el teu possible soci cantar “My heart will go on” com si no hi hagués un demà i, finalment, ganbeis (干杯), molts brindis per mostrar respecte als diferents càrrecs de l’empresa, demostrar que pots suportar bé la ingesta d’alcohol (això sí, mai tant com un xinès…) i celebrar així que heu arribat a un acord en el preu quan ja havies oblidat que encara estaves negociant.

Aquesta típica seqüència de fets, que es dóna a qualsevol negociació comercial amb empreses xineses, té el seu origen cultural profundament arrelat en el pensament filosòfic elaborat per Kongzi (孔子) o Kong Fuzi (孔夫子), llatinitzat pels jesuïtes com Confuci (551-479 aC) i modela els diferents àmbits de les relacions a la societat xinesa des de fa més de 2.000 anys.

El confucianisme (儒家) basa el seu pensament en la recuperació de les ensenyances dels antics savis de la cultura xinesa amb la intenció d’influir en els costums del poble i aconseguir harmonia social aplicant una doctrina pragmàtica de bona conducta a la vida. Aquesta harmonia social només es podia assolir seguint un conjunt de normes morals i socials totalment jerarquitzades, les quals s’organitzen al voltant de cinc esferes: emperador-súbdit, pare-fill, espòs-esposa, germà gran – germà petit, amic-amic. Tots ells estan subjectes a la voluntat del Cel i, en alguns textos, es pot intuir una visió absolutista en la que l’emperador governa per mandat del Cel.

L’aparició del confucianisme sota la dinastia Zhou (周) es produeix en un moment en què la Xina s’enfronta a disputes i guerres entre senyors feudals que afavoreix l’aparició d’estats independents, unificats posteriorment pel primer emperador de la dinastia Qin (秦朝). No és fins la dinastia Han (汉朝) (202 aC – 220 dC) que aquest pensament es desenvolupa com a corrent filosòfic i acaba per modelar les relacions socials de la Xina i gran part d’Àsia.

L’època convulsa en la que va entrar la Xina a principis del s. XX amb l’ensorrament de la dinastia manxú dels Qing (大清) i la posterior proclamació de la república sota el govern nacionalista del Kuomintang (中国国民党) va evidenciar el declivi del confucianisme. Amb la derrota del govern de Chiang Kai-shek (蔣中正) i la fundació de la República Popular de la Xina (中华人民共和国) l’1 d’octubre de 1949, Mao Zedong (毛泽东) va voler enterrar per sempre a Confuci acusant-lo de propagar una religió feudal que afavoria l’opressió de les masses i que era la causant de les desgràcies sofertes pel poble xinès durant els darrers segles. És amb la Revolució Cultural (1966-1976) que es va fer evident el divorci amb el filòsof quan els Guàrdies Rojos i centenars d’universitaris es van dedicar a saquejar i intentar ensorrar el temple de Confuci a Qufu (曲阜). Acció aturada al darrer moment per Zhou Enlai (周恩来), Primer Ministre de la República Popular de la Xina fins el 1976.

A finals dels 70, el pla d’obertura i liberalització econòmica introduït per Deng Xiaoping (邓小平) va significar un ràpid creixement econòmic. El comunisme xinès encarava el final del s. XX medint els seus èxits en termes de creixement i generació de riquesa, una riquesa que no semblava arribar a un poble que comença a acusar al règim de nepotisme. El final del model social maoista deixava un profund buit ideològic que va desembocar en 7 setmanes de protestes a Beijing (北京) i altres ciutats xineses i va acabar amb la massacre de Tian’anmen (天安门广场) a la primavera de 1989.

A la dècada dels 90 i per tancar aquest buit ideològic, Jiang Zemin (江泽民) es va afanyar a recuperar la filosofia de Confuci i reforçar així les jerarquies de l’Estat, de la família i de la societat en general. Per la seva banda, a principis del s. XXI, Hu Jintao (胡锦涛) va abanderar l’ètica del filòsof per fer front als problemes derivats del ràpid creixement econòmic amb un més que evident trencament social entre la ciutat i el camp o el repte mediambiental al que s’enfrontaven moltes províncies xineses.

El març de 2018, amb la reforma de la constitució, Xi Jinping (习近平) es va convertir en el nou “líder suprem” (领袖), un líder que fa pensar cada cop més en l’emperador de l’estat absolutista de Confuci on el seu poder és concedit pel “mandat del Cel” i que ha de ser obeït pels seus súbdits, de la mateixa manera que el fill ha d’obeir als seus pares i l’esposa al seu marit.

Ara com ara ningú imagina la desaparició del Partit Comunista a la Xina, però aquest 1 d’octubre el règim celebra 70 anys al poder en plena guerra comercial amb els EUA, amb l’amenaça de revolta dels súbdits de Hong Kong i amb una economia que després de dècades de creixement recorda a un pèndol que ha arribat al seu extrem i es troba en plena desacceleració. Tot això està fent que es comencin a escoltar veus entre pensadors i intel·lectuals que demanen canvis urgents en l’economia i que semblen recordar el vell proverbi xinès que diu: wùjíbìfǎn (物極必反), quan les coses arriben a l’extrem, han d’avançar en el sentit contrari.

Xi Jinping, tal com van fer els seus predecessors, s’inspira en el confucianisme per exercir el seu mandat “diví” i mantenir l’harmonia social a la Xina, però les ensenyances del mestre també adverteixen que si un governant no actua en nom del poble deixa de ser un governant legítim i pot ser deposat. Segurament no ho faran els joves estudiants de l’antiga colònia britànica amb les seves legítimes protestes, ni els tecnològicament ultra-controlats súbdits xinesos, l’amenaça sembla que ve dels molts enemics que s’ha fet dins del propi partit.