La Societat de Nacions: 100 anys del Tractat de Versalles

• #History

• Share it:

El 28 de juny de 1919 quedava signat el tractat de pau de Versalles que va posar fi, ara fa cent anys, a la Primera Guerra Mundial i va marcar l’inici d’un període de pau i noves relacions. El pacte estipulava la creació d’un organisme internacional dedicat a la resolució de conflictes entre els països que va rebre el nom de Societat de Nacions o Lliga de les Nacions. Es tractava del primer gran organisme internacional d’aquest tipus fins al moment que, més endavant, va servir d’antecedent a la creació de l’Organització de les Nacions Unides.

Durant la conferència de París celebrada mesos abans, es van redactar una sèrie de punts que ja apuntaven cap a establir un parlament internacional on els països en disputa poguessin resoldre els seus conflictes d’una forma diplomàtica sense haver de recórrer a les armes. Un dels incentius més importants en la creació de la Societat de Nacions va ser el president americà Woodrow Wilson, tot i que els Estats Units mai van arribar a formar-ne part per l’oposició republicana. La idea d’un parlament internacional estava més estesa entre els països europeus i no és d’estranyar que, davant la presència d’imperis colonials, els objectius de l’organització tinguessin una forta càrrega eurocentrista.

La Societat de Nacions va començar a operar el 1920 i aviat es va establir la seva seu a Ginebra amb la finalitat de mantenir la neutralitat de la institució. Els països vençuts a la Gran Guerra no van formar-ne part des d’un inici, però més tard s’hi van acabar incorporant. Entre els èxits de l’organització destaquen mediacions menors entre països europeus i llatinoamericans del període d’entreguerres, com és el cas de la repartició de l’Alta Silèsia, la sobirania de les illes finlandeses d’Aaland o l’arbitratge de la guerra del Chaco entre Bolivia i Paraguai. La resolució del conflicte de Mossul el 1926 entre Turquia i el Regne Unit, a favor del país britànic, és un exemple del caràcter europeu de la institució. Un altre exemple d’aquestes mediacions exitoses és el trasllat a Ginebra del patrimoni del Museu del Prado que el Govern de la Segona República va fer durant la Guerra Civil Espanyola i que va ser retornat el 1939.

Però la Societat de Nacions va ser incapaç de posar ordre a altres conflictes més rellevants com la invasió de l’illa de Corfú per part de Mussolini o l’ocupació de Manxúria per part dels japonesos. En aquests casos la Societat de Nacions va ser no va exercir elpaper de mediadora, pel que havia nascut, perquè no tenia eines per enfrontar-se als grans poders. Com que no tenia un exèrcit propi, la Societat de Nacions no podia exigir el compliment de les seves resolucions i, per tant, es quedaven en simples recomanacions morals que es decidien a mercè dels interessos de les grans potències.

Arrel de la Segona Guerra Mundial, molts països europeus van marxar o van ser expulsats de la Societat de Nacions, entre ells Espanya. A l’inici de la guerra, la majoria de països, com que no hi estaven involucrats, reclamaven la neutralitat de la institució, però aviat, França, els Països Baixos, Luxemburg, Bèlgica, Dinamarca i Noruega van caure en mans de Hitler i llavors Suïssa va començar a preocupar-se perquè acollia la seu d’una organització que semblava estar de part dels Aliats. A mesura que els Aliats van començar a guanyar la guerra, la idea de reformar la Societat de Nacions va quedar eclipsada per la creació d’una nova organització, l’ONU, més ben capacitada per mantenir la neutralitat i exigir el compliment de les seves resolucions.

La Societat de Nacions va quedar obsoleta i es va dissoldre el 18 d’abril de 1946, just acabada la guerra, i encara que no fos un èxit rotund, sense ella l’ONU no hagués estat possible i, només per això, ja resulta transcendental per la història internacional.