La Xina no oblida

• #Alumni
• #Asia
• #China

• Share it:

L’1 de juliol de 1997, mentre el Britannia salpava de la badia de Kowloon (九龍) amb el príncep Carles d’Anglaterra a bord, el corresponsal de la BBC, Fergal Keane, tancava la retransmissió per a la BBC News amb un contundent: “Hong Kong, People’s Republic of China”. Acabaven 150 anys d’humiliació per a la nació xinesa des de que la dinastia manxú dels Qing (大清) fos derrotada al 1841 a la primera Guerra de l’Opi i Hong Kong passés a ser colònia britànica sota el Tractat de Nanjing (南京).

Les derrotes a les dues Guerres de l’Opi van evidenciar el declivi d’una Xina que no havia apostat per la innovació científica ni la tecnològica i res podia fer contra els moderns exèrcits d’Anglaterra, Alemanya, França o el Japó. Al 1911, després de perdre totes les batalles que havia lliurat contra Anglaterra i Japó, de cedir 35 ports francs, de fer 27 concessions territorials i accedir a la creació de 27 zones internacionals, la dinastia Qing es va esfondrar i Xina es va proclamar com a República.

Al final de la I Guerra Mundial la humiliació només va fer que continuar. Els guanyadors de la Gran Guerra van cedir totes les concessions alemanyes al Japó sense ni consultar-ho amb Běijīng (北京) i van donar peu a l’explosió el 4 de maig de 1919 del moviment nacionalista que va prioritzar la recuperació dels territoris perduts i l’expulsió de tots els estrangers.

Sota la doctrina dels Tres Principis del Poble (三民主义) (nacionalisme, democràcia i benestar social) i el govern nacionalista del Kuomintang (中国国民党), Chiang Kai-shek (蒋介石) va creure fermament que l’única forma d’aconseguir una Xina unida i millor era mitjançant les conteses militars. El país va quedar sotmès a més de tres dècades de violència fins que al final de la II Guerra Mundial va esclatar obertament la guerra civil entre nacionalistes i comunistes.

El primer d’octubre de 1949 a Tian’anmen, mentre les restes de la República de la Xina i el Kuomintang es refugiaven a l’illa de Taiwan, el discurs intencionadament nacionalista de proclamació de la República Popular de la Xina de Mao Zedong (毛泽东) va ser un clar avís al futur de les colònies britànica i portuguesa de Hong Kong i Macao: “Xina s’ha alçat”.

Al 1984, la primera ministra anglesa, Margaret Thatcher, va acordar amb Deng Xiaoping (邓小平) la devolució pacífica del territori sota la política d’“un país, dos sistemes” i un ordenament jurídic que garantia premsa lliure, una llei pròpia i capitalisme durant 50 anys (fins al 2047). Després d’aquest període, Hong Kong passaria a ser una província més de la Xina. Possiblement el Regne Unit va creure que aquest seria temps suficient per a que la Xina es transformés en una democràcia, però la massacre de Tian’anmen de 1989 va ser una gerra d’aigua freda pels qui confiaven en aquest somni.

Durant la dècada dels 90, mentre Hong Kong s’omplia de dissidents polítics, Jiang Zemin (江泽民), 5è President de la República Popular de la Xina entre el 1993 i el 2003, i el Partit Comunista Xinès van preparar meticulosament el canvi de sobirania amb una estratègia clarament financera. L’1 de juliol de 1997, l’assimilació de l’illa ja havia començat: l’Estat xinès havia fet grans inversions en bancs i multinacionals situats a Central, el districte financer, i homes de confiança havien ocupat llocs de poder econòmic. A nivell polític només va fer falta anul·lar les reformes democràtiques introduïdes amb presses pel governador anglès Chris Patten.

Panoràmica sobre la ciutat de Hong Kong. / Foto: Pixabay

La primera dècada del s.XXI va significar per a Hong Kong una pèrdua gradual del seu poder econòmic i comercial. Els dirigents del Partit Comunista Xinès van desviar les inversions cap a ports més afins com els de Ningbo (宁波) o Shanghai (上海), a la vegada que ciutats com Shenzhen (深圳) o Guangzhou (广州), situades al final del riu Perla (珠江), van començar a brillar amb força al transformar-se en veritables megahubs d’innovació i tecnologia.

La falta d’oportunitats entre els joves i el creixent malestar per les desigualtats socials van ser alguns dels catalitzadors que van encendre l’espurna de la Revolució dels Paraigües (遮打革命). Al 2014, coincidint amb la celebració dels 65 anys de la proclamació de la República Popular de la Xina, joves manifestants van ocupar i paralitzar durant 79 dies Central, exigint un sistema democràtic per escollir el cap de l’executiu, que actualment és Carrie Lam. Les càrregues policials van fer témer un nou Tian’anmen, però el moviment va acabar fracassant i Xina segueix escollint qui dirigeix Hong Kong.

Cinc anys després d’aquestes protestes, el projecte de Llei d’Extradició a Xina ha fet saltar totes les alarmes perquè contradiu els acords signats el 1984 entre el Regne Unit i la Xina. Aquest projecte de llei obriria la porta a que dissidents poguessin ser jutjats per tribunals del continent. Per aquest motiu, més d’un milió de hongkonguesos van tornar a mostrar el seu descontentament amb el que s’entén com un nou atac a la independència judicial de Hong Kong i una acceleració de l’assimilació del territori.

Quan queden poc més de 3 mesos per la gran celebració dels 70 anys des de que Mao va fundar la República Popular de la Xina, Beijing ha accelerat el seu pla d’inversions en infraestructures a la coneguda com “Greater Bay Area” (粤港澳大湾区), que engloba les ciutes que es troben dins de la provincia de Guangdong (广东省), Hong Kong i Macau. Vol dinamitzar així l’economia i augmentar les oportunitats laborals per a la descontenta societat de Hong Kong a dins del continent, el que s’interpreta des de Hong Kong com una altra forma d’assimilació.

Al 2017, en el 19è Congrés del Partit Comunista que va elevar Xi Jinping (习近平) a “nou emperador”, les paraules del president xinès al tancament del congrés van ser un dur advertiment cap a Hong Kong i Taiwan: “s’han de desenvolupar i enfortir les files dels patriotes que estimen el nostre país. La sang és més espessa que l’aigua”. La història demostra que la Xina no oblida: Hong Kong està en el camí de ser assimilat pel continent i la guerra comercial entre els EUA i Xina ens fa girar els ulls cap a Taiwan, el proper actor protagonista d’una nova Guerra Freda.