Democràcies del món, a les urnes!

• #Geopolitics

• Share it:

Des del segle V a.C., quan Clístenes va decidir repartir entre els atenencs el poder d’escollir el seu governador, fins ara, han passat molts segles i la democràcia de llavors no té res a veure amb la d’avui. Tot i així, el seu principi segueix sent el mateix: el poble decideix.

Avui en dia, votar s’ha convertit en el mètode més comú a l’hora de prendre decisions arreu del món. Només aquest mes d’abril, més d’una desena de països posen les urnes a disposició dels ciutadans per poder escollir els seus futurs líders polítics i encara ens esperen moltes més eleccions a mesura que avanci l’any, especialment durant el pròxim mes de maig.

Què vota el món?

Les eleccions del març a Estònia van confirmar el que ja era una evidència a tota Europa, l’ultradreta duplicava els seus resultats. Malgrat això, el partit reformista es va endur la victòria i s’espera una coalició d’esquerres. Un cas similar al de Finlàndia, on l’ultradreta ha entrat al parlament per primera vegada i alhora s’han reforçat les esquerres. O Dinamarca, on s’espera que el partit socialdemòcrata guanyi les eleccions del juny doblant els vots de l’ultradreta, que segurament pactarà amb el partit neoliberal per formar govern. Així doncs, són situacions que s’emmirallen amb l’espanyola, on les esquerres hauran de buscar suports minoritaris si no volen que l’ultradreta entri al govern.

La balança entre dreta i esquerra encara està més igualada al país de la controvèrsia, Israel. Les eleccions, que s’havien de fer a finals d’any, s’han avançat convenientment pel president Netanyahu que s’enfronta a diversos casos de corrupció. Els resultats l’han fet victoriós en vots però no en escons, empatant amb el bloc Blau i Blanc, una coalició d’esquerres que buscava derrotar-lo.

A l’Índia en canvi, les eleccions duren diverses setmanes, ja que es vota en fases i per regions. Els resultats oficials no seran públics fins al 23 de maig. Al segon país més poblat del món, amb gairebé el 18% de la població mundial, la majoria de vots aniran dirigits a la coalició de dretes liderada per Nerendra Modi, actual primer ministre, segons les enquestes.

Tots aquests països tenen un sistema electoral parlamentari, amb matisos, semblant al d’Espanya. Això vol dir que els ciutadans voten als diversos partits que es presenten a les eleccions i, en funció del nombre de vots obtinguts, s’atorguen els escons del parlament. Aquest model permet que hi hagi diversitat a l’òrgan encarregat del poder legislatiu, que entre altres funcions té la d’escollir el president i el primer ministre.

A Ucraïna, un altre país europeu on s’han celebrat eleccions recentment, el sistema és una mica diferent. Les eleccions d’aquesta primavera eren presidencials, és a dir, el poble escollia directament el seu president en comptes fer-ho el parlament. Ucraïna té un sistema semipresidencialista on el parlament s’escull per separat en unes altres eleccions que seran a finals d’any i per tant el president no depèn de la cambra. Un sistema similar al de Portugal on s’esperen eleccions parlamentàries a l’octubre.

Aquest sistema ha permès que Zelensky, un humorista sense carrera política, hagi esdevingut president d’Ucraïna amb tres quartes parts dels vots a la segona volta, derrotant l’antic president. Sembla que els ucraïnesos estan farts de corrupció i han decidit apostar per un candidat jove que promet un canvi.

Les relacions entre el poder executiu i legislatiu poden ser complicades. Veneçuela n’és un clar exemple. El conflicte entre el president del país Nicolás Maduro i Juan Guaidó, president del parlament i autoproclamat president del país, passa per un article de la constitució veneçolana que segons com s’interpreti permet destituir al president executiu des del parlament si se’l declara incompetent en el seu càrrec.

Pràcticament la totalitat de països del sud i el centre d’Amèrica, inclosa Veneçuela, tenen un sistema presidencialista pur on el president i el congrés (així s’anomena el parlament en aquests casos) són independents. Els Estats Units van ser els pioners d’aquest model, un model que a Europa només existeix a Bielorússia i a Turquia. Sembla ser que els europeus, juntament amb el Japó i l’Índia, preferim els models parlamentaris o mixtes. Això vol dir que al continent americà, els candidats són més importants que els partits.

Evo Morales, actual president de Bolívia es presenta com a guanyador a les enquestes després de superar les primàries que ell mateix va imposar. Tot i haver perdut el referèndum del 2016 on es sotmetia a vot la legalitat de la seva reelecció, la seva candidatura ha estat acceptada pel Tribunal Electoral bolivià i podria perllongar la seva estada a la presidència si surt reelegit aquesta tardor.

També a finals d’any se celebren eleccions generals a Argentina, on podria tornar l’expresidenta Cristina Fernández que compta amb una bona opinió popular després del seu període al govern, però abans, encara s’han de celebrar les primàries. La inflació i el desprestigi del peso argentí davant del dòlar americà serà un dels punts importants de la campanya.

Però probablement les eleccions més esperades d’enguany eren les de Tailàndia, on des del cop d’estat del 2014 hi havia un règim militar liderat per Prayuth Chan-o-cha. El govern imposat en nom de la lluita contra la corrupció prometia eleccions des del 2015, però no van arribar fins a finals del març d’aquest any. Els resultats van convertir en guanyador en escons al Pheu Thai, el partit tradicional de dretes expulsat pel cop, malgrat que el partit promilitar de Chan-o-cha va rebre 500 mil vots més.

Aquest 28 d’abril se celebren eleccions generals a Espanya. Els ciutadans decidiran si l’ultradreta entra amb força al congrés, si les esquerres sumen majoria o si caldrà que s’entenguin amb els neoliberals que ara els ataquen. També hi trobaran representació les  minories, un fenomen que no seria possible sense la democràcia.

Però cal recordar que per a què la democràcia funcioni, tots n’hem de prendre part.