Carla Altés a la World Trade Organization

• #EU
• #GNMI

• Share it:

Divendres 5 d’abril

He arribat a Zurich aquest matí a les 9h. Com que he quedat a les 5h de la tarda amb la Virginie, la meva amfitriona (estudiant de la universitat de St. Gallen), el primer que m’ha passat pel cap ha sigut: “Genial, podré visitar una mica la ciutat!”.

Només arribar, la realitat m’ha colpejat la cara de dues formes: la primera, que, tot i ser conscient que Suïssa és un país molt car, els preus han superat de bon tros les meves expectatives (començant, per exemple, per un cafè mediocre de 6€). La segona, que la falta de connexió a internet sumada al fet que només conec la paraula “danke” en alemany ha fet que em costi dues vegades més arribar als llocs i orientar-me. Tot i això he tingut temps per passejar i visitar el museu Kunsthaus (que m’ha semblat brutal, per cert).

La Virginie s’ha posat molt contenta quan li he dit que portava els dos fuets que em va demanar. Així que he arribat al seu pis de St.Gallen, he rebut el primer correu de l’organització: m’ha tocat representar a Jamaica al comitè de Dispute Avoidance.

Encara que he dormit poc més de tres hores i tinc el cap com un timbal, cada cop tinc més il·lusió a sobre.

Vista de la ciutat de Zurich / Foto: Carla Altés

Dissabte 6 d’abril

La Virginie viu a menys de deu minuts caminant d’on es fan tots els actes i aquest matí a les 8 ja hi era per esmorzar. He conegut cinc persones que venien de Sud-àfrica, Croàcia, Alemanya, França i Singapur.

Després d’esmorzar ens hem dirigit a una sala d’actes impressionant per assistir a la cerimònia d’obertura, on una de les conselleres d’assumptes superiors de la WTO ha fet un esbós de la situació actual del comerç internacional i el paper de la institució. M’he començat a posar nerviosa.

En acabar, hem fet els grups de treball. La veritat és que estar rodejada d’estudiants d’universitats com Oxford, LSE, Sciences Po Paris i Belgrade m’he sentit una mica cohibida. També ens han fet classes de preparació per tenir una idea més clara (o tenir, almenys, una idea) sobre com negociar (o més concretament, com NO negociar). A la pràctica, us prometo que és més complicat del que sembla.

Només entrar a la sala on es feia la primera ronda, una de les presidentes ha dit: “teniu un minut per defensar davant dels altres membres els interessos principals del vostre país en relació a l’evitació de conflictes” (en anglès, és clar).

Perquè us en feu una idea, Jamaica (el país que represento) no ha expressat de manera oficial cap posició clara en relació al que he de defensar i, d’alguna manera, l’he hagut d’improvisar. Després d’exposar, hem votat l’ordre de prioritats de negociació dels propers dies.

També diré que estar tot el dia concentrada escoltant i parlant anglès formal és cansat i que, tot i que encara he de preparar-me moltes coses per la següent ronda, ara mateix (9 p.m) només tinc ganes de dormir. Demà espero anar a fer birres.

Diumenge 7 d’abril

Avui hem estat negociant tot el dia. No us enganyaré, tot i que m’agrada ha sigut molt pesat.

En arribar a la sala de reunions, hem preparat els temes del dia. Com a representant d’un país petit en vies de desenvolupament, em frustro i bastant. Primer, perquè abans de parlar he d’escoltar l’opinió dels Estats Units (quan ells esternuden, Jamaica es constipa, bàsicament) i segon, perquè l’opinió del meu país mai és tan important com la de, per exemple, la Unió Europea o Rússia.

Totes les decisions (des de la possibilitat de fer un break, fins a la resolució final d’una proposta) s’han de prendre per consens i és extremadament complicat. La part bona és que, almenys, sempre em queda l’opció de veto (que sí, he utilitzat moltíssim).

No obstant això, les coalicions més importants han anat sorgint a poc a poc prenent cafès. Em sembla al·lucinant la implicació que té tothom.

L’estudiant Carla Altés juntament amb altres estudiants que han participat al Model WTO / Foto: Carla Altés

Dilluns 8 d’abril

Totes les nits, quan arribo a casa, em preparo la feina de l’endemà. La delegació de Jamaica es reuneix entre dues i tres vegades per dia per posar punts en comú. Em sembla que, tot i haver-nos d’inventar la majoria de línies d’actuació a seguir, estem fent bé les coses.

Avui, a part d’estar tot el dia negociant (que per cert, estic avançant força a favor del meu país), hem fet una trucada a l’ambaixadora de Jamaica a Suïssa, Cheryl Spencer. Li he fet dues preguntes relacionades amb l’índex de criminalitat del país i amb els problemes de productivitat. No us podeu imaginar com me n’he posat de nerviosa.

A més, al passar tantes hores amb les mateixes persones, cada cop  tenim més confiança els uns amb els altres. Als meus grups (delegació i comitè) hi ha gent de tot arreu del món i és genial que, per exemple, un argentí m’expliqui com està vivint la inflació i poder practicar francès amb una noia sèrbia.

Des que estic aquí, no he dormit cap dia més de 5h. Però també us diré que no puc estar més contenta amb l’experiència i que, si puc, hi tornaré l’any vinent.

Dimarts 9 d’abril

Avui ha sigut l’últim dia de negociacions i, com els dos anteriors, ha sigut força intents. Hi ha estones que ens hem passat 30 minuts en silenci pensant com sortir d’un punt mort o discutint si posar “mandatory” o “strongly suggest” a un article. D’altres, hem rigut molt perquè Rússia s’ha passat una hora llançant pulles sobre el dumping a la Xina quan es negava a acceptar mesures per augmentar la transparència de l’organització. I també ha passat més d’un cop que algun representant  (amb ressaca) no se n’adonava de la pel·lícula quan li tocava parlar i, òbviament, posava la pota i donava consentiment quan no ho havia de fer.

Al llarg d’aquests dies, tots ens hem anat sentint més segurs amb allò que defensem i veure com finalment hem arribat al consens en tres àmbits d’actuació és una sensació molt, molt bona. Confesso també que en un principi havien de ser nou, però tot no pot ser nois!

A les 7h de la tarda ja teníem acabada la Final Resolution, que és el document que enviarem a la WTO quan s’acabi la setmana. Al llegir-lo, he sentit un orgull difícil de descriure, d’alguna manera és un sentiment de “tot això ha servit per a alguna cosa”.

En conclusió, he après tres coses: tant si tens dues, vuit o vint-i-quatre hores per negociar, faràs servir fins a l’últim minut; cal diferenciar l’opinió pròpia del que li convé al país que representes; i, per últim, negociar no és el mateix que debatre: calen moltes ganes de cooperar per alinear, en una sola proposta, els interessos de dotze països amb economies i cultures completament diferents.

Auditori de la World Trade Organitzation / Foto: Carla Altés

Dimecres 10 d’abril

Gairebé no he dit res de com n’he estat de bé amb la Virginie. Pel que m’han explicat algunes participants sobre la seva experiència al pis, he tingut molta sort. Ahir, abans d’anar-se’n a dormir, em va donar un formatge suís que és el millor que he provat a la meva vida!

Avui passem el dia a Ginebra. L’autobús ha sortit a les 3h de la matinada i he tornat a dormir ben poc. Durant les sis hores de viatge, almenys deu persones m’han dit les ganes que tenen de venir a Barcelona i com de preciosa els sembla la ciutat.

Un cop a Ginebra, la meva delegació hem anat a conèixer a l’ambaixadora Spencer (la que vam trucar el dilluns). Hem estat una bona hora parlant amb ella i explicant-li tot el que hem parlat els darrers dies. El personal de l’ambaixada ens ha preparat begudes de tota mena i també dos plats típics jamaicans. M’he quedat impressionada amb la seva simpatia cap a tots nosaltres, de veritat.

Al principi no estava contenta amb l’assignació d’aquest país, però només pel que he viscut aquest matí, ha valgut la pena. A més, ja que tots els membres del meu equip anàvem igual de perduts al principi, ens hem unit molt i hem gaudit cada dia.

Aquesta tarda anirem a veure una conferència al Graduate Institute, Geneve i, amb una mica de sort, després tindrem temps lliure per visitar una mica la ciutat.

Per si no ha quedat prou clar, cada cop estic més feliç de viure aquesta experiència. M’està aportant moltes més coses de les que m’imaginava.

Dijous 11 d’abril

Avui ha sigut el primer dia en tota la setmana que he dormit més de 6 h. Demà marxem després d’esmorzar i he sentit una barreja de tristesa i melancolia que no m’esperava.

Hem anat a la WTO a primera hora del matí. L’edifici és impressionant i té unes vistes precioses al llac. Ens hem reunit amb dos experts que ens han donat feedback de la resolució que hem creat al llarg de tota la setmana. M’he adonat que hi ha força coses que en la teoria semblen molt boniques, però que en la pràctica són insostenibles. Una mica desesperant, la veritat.

Després de dinar ha començat la cerimònia de tancament en una de les sales de conferències de la WTO. Després que professors del World Trade Institute, l’ambaixadora de Jamaica i l’ambaixador dels EUA expliquessin la seva visió sobre el futur de l’organització i la influència de la nostra feina, hem recollit el nostre diploma.

Segurament sembli una exageració, però em costa expressar l’emoció que he sentit quan han cridat el meu nom. Ara estic a punt d’anar a sopar, m’han dit que hi ha fondue de formatge i encara m’he posat més contenta.

Al llarg d’aquesta setmana he après molt, moltíssim. Me’n vaig amb una idea més clara de com funciona el comerç internacional i la WTO, i de com arribar a pactes d’una manera més eficient. He après a defensar interessos que no són els meus i a practicar l’anglès formal sota pressió (haver de parlar davant de 100 persones és un challenge!). Fins he sigut capaç de dirigir-me a una ambaixadora sense fer el ridícul; o almenys això em va semblar.

No obstant això, d’aquest viatge em quedo, per damunt de tot, amb totes les persones amb qui he compartit aquesta experiència. He conegut a gent molt intel·ligent, interessant i amb les idees molt clares (aquest viatge ha estat també una oportunitat boníssima per fer networking). Em quedo amb els d’Edimburg, les de Montenegro, les de Milà i Costa rica… D’alguna manera, es quedaran una part de mi.