Cultura, amb nom de dona (I)

• #Opinion
• #Women's Day

• Share it:

Aquest article va sorgir de la idea de visibilitzar la tasca que les dones han desenvolupat i desenvolupen en el món de la cultura, sense cap més pretensió que la de donar a conèixer alguns noms i sent conscient que, a banda de les dones esmentades, n’hi ha moltes més. Es tracta d’una selecció personal dels noms més coneguts, que sovint han actuat com a fars per a les generacions posteriors; noms que per un o altre motiu no han obtingut tot el reconeixement que mereixen; i d’altres que tot just s’estan fent lloc en el panorama cultural actual.

Cinema. Poques indústries han contribuït tant en el manteniment dels rols de gènere i la propagació d’estereotips femenins com la indústria cinematogràfica. No és d’estranyar, doncs, que fer-se un lloc com a directora no sigui feina fàcil. Com tampoc ho és per a aquelles dones que s’han volgut dedicar a la vessant tècnica del setè art: guionistes, directores de fotografia, de muntatge… Amb tot, no són poques les dones que es dediquen a aquesta professió. Una de les directores més conegudes segurament és Sofia Coppola, directora de les oscaritzades Lost in Translation (2003) i Maria Antonieta (2006). Coppola va ser la tercera dona nominada en la categoria de millor director, premi que de moment només ha guanyat una dona: Kathryn Bigelow per En terra hostil (2008).

Una altra de les directores amb més trajectòria a Hollywood és Nancy Meyers. La gran majoria de les seves pel·lícules, de les quals sovint també n’ha sigut productora i guionista, entren dins la categoria de comèdia romàntica. Els seus grans èxits de taquilla es concentren a finals dels noranta i la primera dècada dels 2000: The Parent Trap (1998)  -a Espanya rebatejada com Tú a Londres y yo a California-, What Women Want (2000), Quan menys t’ho esperes (2003) i The Holiday (2006).

Segur que si us dic Game of Thrones, The Walking Dead, Westworld o Breaking Bad sabeu de quines sèries estic parlant. Però sabíeu que en totes elles hi ha participat Michelle MacLaren com a directora? MacLaren també ha sigut productora de moltes de les sèries de TV de més renom i com a productora executiva de Breaking Bad va guanyar 2 Emmy el 2013 i 2014.

A casa nostra, si parlem de directores de cine, ens ve ràpidament un nom al cap: Isabel Coixet. La directora catalana fa temps que ha consolidat la seva carrera en el setè art amb pel·lícules com La vida secreta de les paraules (2005), Mapa dels sons de Tòquio (2009) o la recentment estrenada La llibreria (2017). Però també despunten altres figures com la de Icíar Bollaín, guanyadora de dos Goya per Te doy mis ojos (2003) o Arantxa Echevarría, guanyadora del Goya a millor director novell per al film Carmen y Lola (2018).

Art. Suposo que no us creureu que Frida Kahlo hagi estat l’única a agafar un pinzell. De dones artistes n’hi ha hagut sempre, però s’han passat la major part de la història relegades al taller o sense poder rebre una formació completa. Un text que reflecteix molt bé aquesta problemàtica és Why Have There Been No Great Women Artists? de Linda Nochlin, que amb aquest títol provocatiu reflexiona perquè les dones han tingut més pressió (i menys facilitats) per aconseguir fer-se un lloc en el sistema artístic.

No és fins al segle XIX, en el París bohemi bressol de les novetats artístiques, quan comencem a trobar més presència femenina en el panorama de l’art. Això es deu al fet que es comença a contestar l’autoritat de l’Acadèmia i les seves regles (que restringia l’accés a les dones en determinades classes) i el sistema i el mercat de l’art s’obren a altres realitats on hi tenen cabuda les artistes. En aquest context, hi ha dues dones que destaquen per sobre la resta: Rosa Bonheur i Berthe Morisot. La primera excel·leix en la pintura realista, on retrata escenes del camp. A l’època, Bonheur era considerada la millor pintora entre els seus coetanis, va exposar al Salon de París i va ser condecorada amb la Légion d’honneur, el mèrit més alt que atorga la nació francesa. A més, Bonheur va trencar esquemes pel que fa a la idea de feminitat: portava pantalons (gràcies a un permís que havia de renovar periòdicament), era obertament lesbiana i independent econòmicament.

La lectura (1873), obra de Berthe Morisot.

Una figura contraposada és la de Berthe Morisot. De família acomodada, es va dedicar a pintar escenes costumistes i de l’àmbit domèstic. També va exposar al Salon, però és coneguda per formar part del grup dels refusats que van organitzar una mostra paral·lela a l’oficial a l’estudi del fotògraf Nadar: els impressionistes. De les 8 exposicions que els impressionistes van organitzar entre 1874 i 1886, Morisot va participar en 7 (només superada per Pisarro) i va ser de les que va rebre més bones crítiques.

París és també la capital que veu sorgir grans dones artistes que queden amagades sota els noms dels homes amb qui fan amistat o hi mantenen una relació íntima: és el cas de Camille Claudel i Auguste Rodin; Mary Cassatt i Edgar Degas; i Suzanne Valadon, musa de Toulouse-Lautrec, Renoir o Miquel Utrillo abans de dedicar-se a la pintura.

El segle XX canviarà la capital artística de París a Nova York, i veurà com l’art s’allibera dels esquemes establerts i de les formes, donant lloc a l’abstracció primer i a l’informalisme i l’art conceptual després. Aquests fets juntament amb el protagonisme que prenen les dones a partir de finals dels seixanta són el motiu pel qual podem identificar més dones artistes en les últimes dècades del segle. Alguns dels noms destacats del panorama artístic del segle XX són Hilma af Klint, Sonia Delaunay, Georgia O’Keeffe, Peggy Guggenheim, Niki de Saint-Phalle, Carla Accardi, Yayoi Kusama, Louise Bourgeois o Marina Abramović. Com veieu, de noms (i estils) n’hi ha per triar i remenar.

Per acabar volia fer esment a la il·lustració, un dels camps artístics que actualment sembla tenir més força i repercussió. A diferència d’altres branques, ha sigut un dels àmbits que històricament ha comptat amb més presència femenina. Sovint vinculada a la literatura infantil, trobem noms destacats com els de Beatrix Potter, Peggy Fortnum, Lucy Cousins, Lola Anglada, Pilarín Bayés, Roser Capdevila o Maria Rosa Curto. Amb tot, si en els últims anys està creixent l’interès vers la il·lustració és, en part, perquè s’ha anat desvinculant d’aquesta “dependència” respecte la literatura infantil. Així doncs no em vull estar de citar-vos el nom d’algunes artistes que s’han obert camí des de casa nostra: Paula Bonet, Flavita Banana, Lyona, Erika Rossi, Amaia Arrazola i Laura Agustí.

Aquests són alguns dels noms que, sota el meu punt de vista, cal mencionar quan pensem en directores de cinema i artistes. És evident que, com s’ha dit al principi, no són els únics. La selecció està feta segons diferents paràmetres. El primer i menys subjectiu és el gust i l’admiració sumat a la notorietat que considero que han de tenir aquestes figures. El segon és l’espai: hi hauria noms per omplir tots els volums de l’enciclopèdia, però és obvi que s’havia de fer una tria. I l’últim és el meu bagatge cultural, per això les dones que hi apareixen són majoritàriament occidentals i d’època contemporània.