“Les renovables són una oportunitat per democratitzar l’energia”

• #Climate Change
• #Sustainability

• Share it:

Albertí, que és arquitecte tècnic i enginyer industrial, té una dilatada experiència en l’àmbit de la sostenibilitat, tant en el món acadèmic com en el sector privat. Especialitzat en l’eficiència energètica i en l’aplicació dels principis d’economia circular, sempre ha mostrat un interès especial en aconseguir millores en el medi ambient. En aquesta entrevista reflexiona sobre els errors comesos en l’àmbit energètic, critica l’excessiva dependència que tenim davant del petroli i aspira a un món on les renovables prenguin aviat el relleu d’altres energies més contaminants. En relació a la COP24, es mostra comprensiu amb el modus operandi. En un bany de realisme, assegura que no és gens fàcil posar d’acord a tants països.

Què és la COP24?

A Kyoto es va establir que els països farien alguna cosa per lluitar contra el canvi climàtic, que és degut a l’increment de la temperatura global per l’augment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La COP és una reunió de les parts que van signar el protocol de Kyoto. En aquestes reunions, cal posar d’acord cultures i sistemes de govern molt diferents. I això és molt difícil. Tot i això, el principal problema és de voluntat política i això no és culpa de la COP. A més, quan les coses s’han d’acordar per unanimitat, les passes són fermes però petites.

Com va aconseguir la Càtedra estar present a la COP24?

Som una de les tres càtedres UNESCO del món que treballen en temes de canvi climàtic i l’única que treballa en temes de cicle de vida. Crec que teníem prou autoritat científica i vam aconseguir ser una organització observadora.

«Som una de les tres càtedres UNESCO del món que treballen en temes de canvi climàtic i l’única que treballa en temes de cicle de vida», destaca Albertí.

Què suposa ser organització observadora de les COP?

Les organitzacions observadores de les COP estan presents per observar i influir en les negociacions. S’agrupen en grups temàtics. Nosaltres estàvem com a RINGO o Research and Innovation NGOs. El grup RINGO pot participar amb veu però sense vot en les assemblees generals de les conferències.

Quins eren els temes més candents a la cimera?

L’objectiu de la COP24 era establir el manual de com s’ha d’aplicar l’Acord de París. I aquest manual té diversos subapartats i en alguns es van arribar acords i en altres no. Un entrebanc previ, però, va ser la fórmula d’acceptació d’un special report que s’havia encarregat a l’IPCC, un grup de científics de tot el món que realitzen estudis sobre el canvi climàtic. La primera setmana es va estar discutint si aquest informe era welcome o no. Va haver-hi quatre països que, en la recepció del document, no volien que aparegués la paraula welcome sinó take note.

Quins eren aquests 4 països?

Kuwait, Rússia, Estats Units i l’Aràbia Saudita.

Consideres que els avenços que s’han aconseguit són significatius?

Sí, però no són els necessaris. Que siguin significatius no vol dir que siguin els avenços que caldria assolir pel repte que afrontem i que, si res no canvia, no resoldrem. No tenim cultura d’espècie. A la gent li costa molt renunciar al que té. Hi ha, a més, un problema afegit: el poder que tenen els països productors de petroli, que li donen els països consumidors de petroli. I on dic petroli, vull dic combustibles fòssils. El poder els hi donem els qui depenem d’un recurs que no tenim.

Quan es va posar en marxa el procés de lluita contra el canvi climàtic, l’enfrontament era entre països rics i en vies de desenvolupament. Ara, amb la irrupció del Trump, la situació és la mateixa o s’han creat noves aliances?

Per a mi, més enllà del Trump, el factor determinant és que hi ha economies, ara molt basades en el sector serveis, que han externalitzat i derivat la producció de béns a altres països. Això suposa externalitzar llocs de feina, sí, però també els processos contaminants.

Això és el món real, l’encreuament dels interessos de país i dels interessos empresarials…

No em considero naïf, però mai m’hauria imaginat la cruesa de la diplomàcia internacional. Es basa en això, en interessos. Tinguem-ho clar.

«Hi ha una part que és la transició justa: si per combatre el canvi climàtic has de fer un canvi de paradigma, en aquest canvi hi haurà gent perjudicada i altres beneficiats», diu Albertí.

On rau la principal dificultat a l’hora d’elaborar el manual de París?

Hi ha una part que és la transició justa: si per combatre el canvi climàtic has de fer un canvi de paradigma, en aquest canvi hi haurà gent perjudicada i altres beneficiats. Per exemple, a Espanya encara hi ha centrals de carbó, si volem complir amb els acords, haurem de tancar aquestes centrals, però hi haurà gent que perdrà la seva feina. La pregunta és si s’ha de compensar i com es fa això. Aquest és un tema molt conflictiu.

Quins temes serien igualment conflictius?

La mitigació general de les emissions globals (OMGE) és un d’ells. Cada país dirà en què es compromet en rebaixar les emissions. Es mirarà la suma de les reduccions i a veure què s’aconsegueix. I si no suma el que ens vàrem comprometre a París, com ho fem? Fins ara tot és voluntari, no hi ha res que sigui vinculant.

Aquesta és una de les mancances de l’Acord de París?

Em costa ser crític perquè crec que el mecanisme és bo. És veritat que no m’agrada aquesta lentitud i que estem en una situació de risc, però és la millor de les solucions. Ara bé, si no es compromet tothom, no hi ha res a fer.

Quins altres aspectes destacaries de la cimera?

D’una banda, per evitar el double counting, la creació d’un marc on tothom reportarà les emissions de la mateixa manera i, de l’altra, l’establiment d’un inventari global d’emissions de CO2 on es pugui constatar si efectivament estem reduint les emissions a nivell global, que és l’objectiu realment important.

Com valores el rol o l’actitud que ha defensat la UE?

La UE és un líder mundial en la lluita contra el canvi climàtic. I això no es pot posar en dubte. Crec que constantment és un dels contrapesos de la balança per aconseguir objectius més ambiciosos. Precisament, la manca d’ambició, de limitar l’augment de la temperatura global a 1,5 °C i no arribar als 2 °C respecte de la temperatura mitjana del planeta en l’època preindustrial, va ser una de les derrotes durant aquesta COP.

«Tenim la dependència del petroli. Hem escollit donar poder a països tercers (i això també afecta a la UE)», sentència l’investigador.

Com ho estem fent a casa?

Tenim la dependència del petroli. Hem escollit donar poder a països tercers (i això també afecta a la UE). S’hauria d’impulsar una estratègia de reduir la dependència dels combustibles fòssils i apostar per l’electrificació del sistema productiu. Però és necessari aconseguir-ho a través d’un mix energètic sostenible. Ara, si deixo de consumir gas natural per consumir electricitat produïda amb carbó, malament.

I el paper de les renovables?

Tenim dues mancances: la inseguretat jurídica (el tema de les primes, per exemple) i l’altra l’actitud del not in my backyard (Nimby): a mi m’agrada molt que hi hagi contenidors, però no davant de casa. I d’això en sabem molt. El problema que tenen les renovables és que son energies disperses que ocupen territori i en un territori dens com el català… La gent prefereix tenir un problema concentrat que no percep a tenir petits problemes distribuïts, que moltes vegades són més estètics o visuals que relacionats amb el medi ambient.

I què podem fer?

Les renovables són una oportunitat per democratitzar l’energia. Una bona mesura seria permetre participar dels beneficis econòmics derivats d’aquestes instal·lacions a qui les accepti.

Aquesta transició serà més curta o més llarga en funció de què: dels diners, de la sensibilitat d’empreses i consumidors…?

En funció de la voluntat política de regular en aquesta línia. És voler-ho canviar o no. La política té la possibilitat de crear un marc favorable. Després, el teixit productiu farà la resta. Per què a Alemanya les teulades són plenes de plaques fotovoltaiques i aquí no?

I la nuclear? Perquè Alemanya renuncia mentre França fa bandera…

En el cas de França és una política d’Estat, poca cosa més es pot dir. Si ja tens energia nuclear, pot ser una crossa on recolzar-te per fer una transició a les renovables. No per crear-ne ara de noves, ja que la inversió necessària és molt elevada i el període d’amortització és sempre igualment molt elevat.