El nou emperador

• #Alumni
• #China

• Share it:

Fa un temps que visc a la capital de la Província de Guangdong, Guangzhou, al sud de la Xina. És la tercera ciutat més gran del país i un dels centres de negocis més importants. Em trobo en aquesta gran urb, des d’on qualsevol esdeveniment polític intern es viu amb molta més intensitat que des de l’estranger.

Aquesta setmana he rebut missatges de diverses persones preguntant-me què està passant aquests dies a la Xina i per què se’n parla tant de la reforma de la Constitució que es va aprovar el passat diumenge. S’han acceptat un seguit de canvis històrics que, sens dubte, afectaran l’evolució de la Xina els propers anys. Això s’esdevé en un moment on el pes del gegant asiàtic és cada vegada més rellevant a nivell internacional i on l’anhel per aconseguir la governança mundial està portant més d’un mal de cap als Estats Units de Trump.

Per a entendre la importància d’aquesta reforma, cal fer un repàs cronològic d’alguns dels fets que han marcat l’actual panorama polític del país.

La Xina va viure gairebé 30 anys de culte diví al seu líder Mao Zedong i, en certa manera, s’ha perpetuat fins avui. Tanmateix, durant aquest període, el país va viure una de les etapes més fosques de la seva història, experimentant desgràcies de magnituds abismals. Entre d’altres, el fracàs de les mesures del Gran Salt Endavant va causar la fam més severa mai recordada a la Xina, on van morir uns 30-40 milions de persones, sobretot d’àmbit rural. Més endavant, en un intent desesperat de recuperar el poder després d’aquest desastre, Mao va llençar la Revolució Cultural. El que va començar com una purga dins del partit per apartar dirigents enemics del líder, va acabar com una massacre de la classe intel·lectual i la destrucció de la cultura al país. Fins fa relativament poc, no s’han reconegut les veritables i esgarrifoses conseqüències d’aquests successos, moltes de les quals encara s’arrosseguen.

La mort del Gran Timoner l’any 1976 va deixar un gran i, alhora, controvertit llegat. 

El seu successor, Hua Guofeng (de fortes conviccions maoistes), va acabar cedint el poder a Deng Xiaoping degut al seu creixent reconeixement i poder dins del partit. Aquest últim va ser l’impulsor de les reformes de liberalització i obertura econòmica; és reconegut com el principal responsable de l’impressionant creixement econòmic de la Xina i de l’aplicació del principi “un país, dos sistemes” per a la unificació de la República Popular de Xina, Hong Kong i Macao.

L’any 1982, amb Deng Xiaoping al poder, es va declarar la versió actual de la Constitució de la República Popular de Xina, que va ser creada com a base institucional per a la nova etapa de canvi que emprenia el país. Aquesta va revisar l’estructura del govern i va acabar amb els càrrecs vitalicis. És a dir, allunyava encara més l’herència maoista i, tècnicament, el poder va passar a ser col·lectiu dins del partit i no d’un sol líder.

Des d’aleshores s’han produït quatre reformes de la Constitució. Cada any, al març, es reuneix tota la cúpula del Partit Comunista al Gran Saló del Poble de Pequín per a celebrar l’Assemblea Popular Nacional, el màxim òrgan legislatiu del país. Aquest any s’ha votat la reforma més polèmica de les existents fins ara. Entre les 21 esmenes aprovades, algunes de les més polèmiques són:

• S’elimina el límit de dos mandats (5+5 anys) per al president i el vicepresident. El Comitè Central del Partit Comunista Xinès va fer aquesta proposta al febrer. Tenint en compte que tots els diputats són del Partit, les propostes sempre s’acaben acceptant. A més, fins ara, a la meitat de cada mandat, el president havia de nomenar el seu predecessor al Congrés del Partit Comunista Xinès. El passat mes d’octubre de 2017, Xi Jinping no hi va presentar cap successor vàlid. Ja s’intuïa el que acabaria passant.
• S’introdueix a la Constitució el nom i pensament de Xi Jinping sobre la nova era del “socialisme amb característiques xineses”. Cap altre líder havia gaudit d’aquest privilegi en vida des de Mao Zedong.

Considero que aquests dos canvis són el millor exemple de l’immens poder de que disposa Xi Jinping i les ganes que té de demostrar-lo i fer-lo servir. Xi s’ha convertit en el nou “líder suprem” (领袖, lǐngxiù) del segle XXI.

A més, aquesta reforma cedeix un poder encara major al Partit Comunista i un major control de la societat i l’economia xinesa. S’inclou el reconeixement del lideratge del partit com a bàsic, fet que podria causar que qualsevol desacord amb les decisions preses pugui ser inconstitucional, amb les conseqüències que això implicaria. Queda clar que l’objectiu és assegurar mantenir el Partit al poder a llarg termini.

La Xina va evolucionar d’una situació econòmica i social molt complicada durant l’època maoista, a un creixement econòmic exponencial amb Deng Xiaoping al poder. Ara el pas lògic i necessari és, com ha expressat diverses vegades Xi Jinping, “construir una Xina bonica” per a les persones que hi viuen.

Quina serà l’opinió del poble xinès envers aquest canvi? Ens trobem davant d’una regressió històrica, o d’una nova era del socialisme amb característiques xineses?